tic-tac

Darrerament estem incorporant a dins de la nostra llar algunes novetats que fan tota la pinta de ser l’accés en un procés de canvis.

Atribueixo aquestes variacions a allò que molts anomenen síndrome hivernal. Amb l’arribada de l’hivern, la falta de llum solar i sobretot la baixa temperatura exterior, tenim la necessitat de cercar i d’ensopegar els subterfugis adequats per passar satisfactòriment les adversitats del temps. A nosaltres, aquest síndrome no ens afecta negativament. La nostra sensació és més aviat una barreja de sentiments agradables de plaer que cada dia els nens i nosaltres compartim i expressem rient, cantant etc.

Quan els nens eren bebès els atreia molt tots els objectes brillants. Recordo perfectament que es fixaven molt amb l’esfera lluenta del meu rellotge de polsera i s’hi agrapaven amb les mans tant com podien, amb una força impressionant.

Sense gairebé adonar-nos-en els nostres fills bessons van aprendre la seva primera cançó: Tic tac, tic tic tac…

Amb el pas del temps, ens hem anat perfeccionant indeliberadament perquè els nens amb la seva mare la canten amb castellà i amb mi ho fan amb català i tot plegat amb una elocució gairebé perfecta, introduint també una mica de coreografia movent el cap i el conjunt del cos d’un costat a l’altre. És molt divertit…

Vet aquí la versió de la cançó amb castellà (1) i amb català (2):

1.- “Tic tac, tic tic tac, mi reloj hace, tic tac, le doy cuerda, y no se para, tic tac, tic tic tac!”

2.- “Tic tac, tic tic tac, el meu rellotge fa tic tac, li dono corda i no es para, tic tac, tic tic tac!”

Quan juguem a dibuixar un rellotge amb un llapis tou als canells dels nens és molt fàcil imaginar-vos que s’ho passen molt bé. Dóna molt joc!

Un dia vam pensar que seria una bona idea penjar un rellotge de paret a la cuina. No havia sigut mai partidari de fer una cosa d’aquestes però… Per començar a aprendre a mesurar el temps… És el rellotge dels nens, amb els números grans i clars, negre sobre blanc. Les agulles són intel·ligibles. Els primers dies de la seva exposició quan entraven a la cuina, es llençaven, apuntaven l’aparell rodó amb els dits i cantaven espontàniament, feliços, la cançoneta enganxosa.

És de nit, ja hem sopat, els nens dormen i enmig del menjador amb la porta ajustada de la cuina percebem a través de l’oïda una cosa:

tic-tac, tic-tac, tic-tac!

El rellotge rodó dels nens penjat a la paret de la cuina.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: