A l’última moda!

mujer_aspecto_punk.jpg

 

Quina una que n’estàs fent amb el “Tomasz Kotowski”! Estic impacient de llegir el desenllaç! Entretant, m’aturo un moment sobre la fotografia central que il·lustra la segona part de l’epopeia i que es troba tres o quatre posts més avall (El xarlatà visionari. Vida i elucubracions de Tomasz Kotowski, Part 2). La imatge és fascinant! Me l’he guardada a l’ordenador per poder-la observar detingudament, si més no per engrandir-la i desxifrar-ne els seus misteris. El document representa una fotografia amb blanc i negre, de començaments del segle passat, de grup i, capta la serietat de vint-i-nou científics uniformats amb uns vestits foscos però immaculats: fixeu-vos com brillen les sabates de la gent asseguda a la primera filera! De tot plegat se’n desprèn solemnitat, rigidesa i fins i tot una puntualitat exemplar, precisa i concreta d’aquells rellotges de butxaca que avui pràcticament ja ningú porta. La veritat és que sembla una reunió d’una cerimònia funeral però és una cordial conferència de científics.

En primer lloc destaco el poc èxit de la presència femenina perquè només apareix una dona. En aquest punt, em demano quin paper fa la dona en el món científic, avui, és a dir quasi un segle més tard? No sé si és molt significatiu però justament l’any passat només una dona, na Doris Lessing, nascuda el mateix any de la fotografia (1919), va guanyar un Nobel, en la categoria literatura, enmig de deu científics experts, tots del sexe masculí! Entenc doncs perfectament el ressorgiment anual de les reivindicacions feministes com les del passat dia 8 de març a l’ocasió del dia internacional de la dona treballadora. També és molt interessant observar que més de la meitat dels homes que surten a la fotografia tenen bigoti. A mi, no se m’ha acudit mai deixar-me el bigoti! Veig així mateix que el corbatí i els barrets estaven de moda a principis del segle XX.

La moda és passatgera i expressa segons el gust del moment i, és un dels indicis més immediats dels canvis socials, polítics, econòmics i culturals. El mes passat van tenir lloc, entre Nova York, Londres, Milà i Paris, els famosos desfiles de les col·leccions de “prêt à porter”, tardor-hivern 2008-2009. Aquests esdeveniments no em deixen indiferents sobretot per les extravagàncies que s’hi exhibeixen. La llàstima és que sempre estan representades per les mateixes firmes que tenen el monopoli i per tant tota la influència i el control sobre aquest mercat. En tot cas, a la vida real la majoria de la població ens ho mirem bocabadats. Però segur que no volem formar part ni d’aquesta elit ni d’una altra. Últimament, hi ha una cosa que em produeix molta incomprensió i alhora em revolta. Resumint-ho, davant del lloc on treballo, hi ha una parada d’autobusos on els pares esperen els seus fills que arriben transportats. Tot és natural fins que baixen aquells joves, tots vestits de la mateixa manera, els nens amb un pantaló crec sempre de color gris i les nenes amb una faldilla a quadros. Pobrissons! Quina ingenuïtat! Aquests nens tan macos és mereixen això, aquest tractament? Això sí, llueixen al pit un escut del lloc privilegiat i ho porten escrit a la cara. Els colors de la roba uniformadora són tristos però molt cridaners. Sembla que vinguin de molt lluny, potser del país de William Wallace. La intenció ostensible és evident! Quina humiliació! I el nostre país que sempre s’havia caracteritzat per la unió, la barreja de les classes socials i de les cultures diferents, la modèstia i la bona sort.

Pel que fa el cas cal recordar que l’origen de l’uniforme escolar era establir una única indumentària pels alumnes amb la finalitat de fomentar la humilitat dels nens i nenes per no fer distincions entre ells per la varietat i la qualitat de la roba, element distintiu de la capacitat econòmica de les famílies. A la pràctica, la idea era fer més assequible una vestimenta duradora i econòmica. L’uniforme a les escoles és un tema de debat actual i els seus defensors esgrimeixen el poderós argument que és que els adolescents estan molt influenciats pels dictats de la moda i el consumisme. No és simple, ho confesso! Ara però més que mai, el paper dels pares és crucial i una educació coratjosa ha de vèncer els perills i les dificultats diàries. En qualsevol cas, el que veig cada dia, a la tarda, des de la finestra potser sí que està de moda però desgraciadament estimula l’aïllament, el sectarisme i l’estupidesa.

Anuncis

3 Respostes

  1. I els uniformats i els seus progenitors seguiran ignorant la máxima que es pot llegir a la Universitat de Salamanca:
    “Quod natura non dat, Salmantica non praestat”

  2. Els castellans dirien “aunque la mona se vista de seda, nunca deja de ser mona”!
    Una abraçada!

  3. “mona se queda”… la gràcia està en que rimi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: