Àgape – Sant Valentí

v1286-869d47.gif

Al segle XIX, el canceller alemany Otto Bismarck tenia una teoria segons la qual explicava la realitat social de la dona burgesa. Segons ell, la dona casada en les societats occidentals tenia la potestat sobre la cuina (Küche), l’educació dels nens (Kinder) i la participació a la vida de l’Esglèsia (Kirche). La constatació d’aquests fets donà origen a la teoria de les tres K.

Avui, la majoria de les dones exerceixen una professió fora de les seves llars. Aquesta nova dada és el resultat d’una evolució complexa que sembla perseguir una esperançadora liberalització de la condició femenina. Per desgràcia la realitat és tossuda i a la nostra època encara retrobem les cèlebres i incombustibles K. En efecte, les enquestes de sociologia religiosa revelen que, pels catòlics, la pràctica del culte per part de les dones és superior a la dels seus marits. D’una manera bastant visible, són les mares que van a recollir els infants a la sortida de les escoles. I també estarem tots d’acord amb que trobarem les millors receptes culinàries a les revistes adreçades al públic femení. Antigament, aquesta teoria reflectia unes regles de conducta i de confinament dirigides a l’encontra de la dona i, per això aquesta quan sortia de les seves tres esferes, transgredia el principi de preponderància marital. Poc a poc, ens inclinem cap a una repartició bilateral del conjunt de les competències de la vida de cada dia. La paritat. Però recentment, ha aparegut una tendència a estigmatitzar el marit que es fica massa en el triple regne de la dona.

Aquelles belles teories, tan humiliants per a les dones, resisteixen estoicament encara al segle XXI. Fa dos-cents anys, una forma d’intelligència estratègica imposava aquestes regles sense embuts. L’estira-i-arronsa d’esperances frustrades al llarg de l’història no és una primícia per ningú. Recuperem la memòria històrica i encarnem una nova i madura generació. Tants advertiments, avorridors, perquè justament demà catorze de febrer soni la mateixa música de sempre. Toca estimar-se. Se’ns explica que a l’època dels romans hi havia un capellà que celebrava casaments, d’amagat, segons la religió catòlica. Desgraciadament, l’audaciós home va ser executat per l’exèrcit romà, a mitjans del segle III. Què no ens vinguin amb retòriques! La passió és més forta que la raó… Em refuso a admetre aquests dogmes perquè no són verificables, però, sigui com sigui l’amor que sento per la meva dona pertany a l’òrbita privada, profunda, digna i lliure. Fins que la religió no sigui rebutjada i desestimada del primer pla de l’escenari polític i social, temo que els nostres fills tindran aquest modest viure. Ens emportarem, un dia, una bona sorpresa?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: