El més probable és que hi hagi una urgència a aixecar moviments subversius.

Adjunto una portada de la revista “Actuel” que es publicava als anys 70, enmig d’una protestació fluctuant (seriositat) però de ben segur en un procés d’autoconeixement de la necessitat de reivindicar la llibertat. Aquesta reviviscència és saludable perquè hem de comprovar l’obligació de la permanència de corrents contraculturals…

Ens hem de preguntar coses, sense parar!

Avui s’ha convertit en un lloc deprimit on sovint tinc ganes de fugir de tothom. Què se n’ha fet del plus freak et moins fric?

El meu instint assassí creix quan entro en contacte amb el free jazz, i m’ho imagino mitjançant l’aglutinació d’estils musicals que s’esbarallen en ple procés abstractiu.

Els Hysteriofunk (banda andorrana) són els fixadors d’un brillant fenomen experimental. Estan molt inspirats pel gènere musical dels anys 1960. En diuen psicodèlia. És una construcció rítmica poc complexe i hipnòtica. Les melodies són repetitives i penetrants. Els solos instrumentals són llargs i tortuosos. El paisatge musical d’aquest grup presenta velocitat, neguit i impaciència; ho fan amb tota llibertat per atènyer amb els seus efectes sonors i distorsionats; la delectació!

Hysteriofunk són: Oriol Vilella (guitarra), Oscar Llauradó (baix), Roger Casamajor (teclats, samplers, programacions) i Lluis Cartes (bateria).

Hysteriofunk actua al Festival Testarock, el proper dia 5 de juliol a les 22 hores, al casc antic d’Andorra la Vella, Cap del Carrer, Principat d’Andorra.

Aixopluga-t’hi!

Em resulta difícil d’explicar i de resumir amb poques ratlles la riquesa artística de la comarca catalana de la Garrotxa, però, no em sembla inútil interessar-nos-hi encara que només sigui de manera sintètica. La seva capital, Olot, és el clar exponent de la intensa vitalitat cultural, des de fa més de dos-cents anys, en aquelles contrades conegudes per un ric patrimoni natural.

Sóc un profà en pintura però alhora sento una immensa emoció quan observo per exemple una obra paisatgística com la del gran pintor Joaquim Vayreda i Vila (1843-1894), nascut a Girona i impulsor de l’escola de pintura d’Olot.

“El jove pagès”, Joaquim Vayreda Vila (1871-76), Col·leccions de pintura de l’Abadia de Montserrat.

Els volcans que formen el parc natural de la zona i els boscos amb aiguamolls són tants i excepcionals, que proporcionen a l’artista una inspiració en abundància. Actualment, l’escola de Belles Arts fundada l’any 1783 que al cap dels anys ha produït pintors destacats ha passat a ser una Escola Superior d’Art i Disseny i, sempre amb les ganes de perpetuar l’ensenyament de l’art, en el reconegut centre artístic.

Dels diversos pintors olotins que espero més endavant presentar-vos-en algun, m’agradaria destacar l’originalitat d’en Joan Clapera Mayà. El pintor Clapera Mayà es nascut a Olot l’any 1929 i va ser alumne de la reputada escola d’Olot. Quan se’m presenta davant meu un oli d’aquest pintor expressionista, em sento captivat immediatament. Estic segur que els records de la meva experiència amb la literatura surrealista i més absurda que vaig sobrevolar en l’adolescència com les obres d’en Jarry, Ionesco, Kafka i Beckett accentuen el meu interès per l’abstracció i per la tècnica surrealista. És per entendre’ns, una necessitat d’endinsar-nos cap a la introspecció on el color actua com una nova forma de ser.

Em permeto també de manifestar que la gràcia artística d’en Clapera és la composició d’una manera molt efectiva dels elements com el color i el sentiment. És evident que l’emoció de l’artista, marcada per les seves terres, és molt profunda i, és per això que la seva pintura ressalta l’omnipresència gairebé demencial d’espantaocells, de pallers i de volcans etc. El trencament amb les formes i la utilització de colors intensos sovint diferents dels que es poden percebre de la realitat fan de l’obra d’en Clapera Mayà una creació singular, fascinant i entranyable.

Acabo amb una il·lustració del cèlebre pintor.

]]> http://1826ad.wordpress.com/2008/05/29/surrealisme-oloti/feed/ ass http://1826ad.wordpress.com/2008/05/16/les-dissociacions-principi-de/ http://1826ad.wordpress.com/2008/05/16/les-dissociacions-principi-de/#comments Fri, 16 May 2008 10:41:07 +0000 ass http://1826ad.wordpress.com/?p=134

La Verònica és una jove, conforme al tipus més normal imaginada pel Paulo Coelho i, correspon amb el que en la nostra societat és la institució del matrimoni, la família: al cap i a la fi una fantasia i sobretot una gran dosi letal.

M’explico.

La llei del matrimoni, del dia 30 de juny del 1995 és un exercici sorprenent, de cap a cap, de falç angelisme. El text es permet d’enunciar en el seu article 1.2 que la família és l’element bàsic de la societat i té dret a la protecció econòmica, social i jurídica de la mateixa societat i de l’Estat. Em causa molta estupefacció descobrir la manera com aquesta llei s’esmerça a custodiar les nostres dinasties. El paper de la llei hauria de ser més aviat el de dictar més o menys afortunadament una norma per regular i facilitar la vida política, social i econòmica de la comunitat. I, no serveix de res fer prova de circumspecció. Com pot pretendre una llei regular la vida de la família quan de molt petits ens inculquen allò de que cada casa és un món? Davant la impossibilitat queda només comportar-se educadament i a llarg termini convertir en axioma l’evidència del citat paràgraf. Em confonen amb les seves obvietats i les seves veritats de La Palice.

Per vetllar i protegir el matrimoni, l’Estat recorda essencialment que els cònjuges estan obligats a viure junts, llevat de justa causa que ho impedeixi, a respectar-se mútuament, a guardar-se fidelitat, a ajudar-se moralment i material i a actuar sempre en interès de la família i, poca o molta cosa més. En aquest punt es quan es pot fàcilment redargüir-ho sostenint que amb una bona quantitat de voluntarisme a l’estil inimitable d’en N. Sarkozy podria, com a mínim, plantejar-me la possibilitat de seguir els passos de tots aquells que anuncien, sense pudicícia en proclames, l’”unitas carnis”.

La família és un fenomen de grup innat. No et facis il·lusions! I encara menys quan l’aportació tècnico-jurídica d’aquesta institució està inspirada amb els principis associacionistes. Els excessos es paguen sempre! De tot això, no en puc concloure res més que la família es crea en la fissió. Els defensors del principi de les dissociacions invoquen l’alliberament de l’home del seu pare i de la seva mare i, la teoria de la satisfacció diferencial de les necessitats dels uns i dels altres. En fi, m’agrada pensar amb l’eminent valor de la distanciació per respecte a la persona i com a expressió d’honestetat. Pel dret, és molt més important el divorci que el matrimoni i ja va bé. Però tot i així, la nostra llei confon la família i els llargs capítols sobre separació i divorci mereixen posar-se al dia.

La Verònica decideix suïcidar-se però ningú sap per què!

Carta de Tomasz Kotowski a jax

Warszawa 1956

Benvolgut farsant,

Després de lectura i relectura dels seus intents de narració sobre la meva vida i obra, m’he decidit a respondre a tan important sac de mentides i barbaritats.

Durant molts anys he estat treballant en el camp de la investigació astronòmica, així com en el de la física i més concretament la química. He dedicat la meva vida a la recerca i l’ensenyament, he treballat amb noms il•lustres i en universitats prestigioses. La biografia que ha estat fent sobre la meva persona és inadmissible, i quan dic biografia poso els dits índex i major de cada mà de cada costat de la paraula, fent un signe de “v” i plegant i desplegant els dits dos cops, il•lustrant un “entre cometes” o un “orelles de conill”. La meva carrera sencera ha estat posada en dubte per culpa de la publicació d’aquests episodis pseudobiogràfics, i quan dic pseudobiogràfics ho faig amb la mà plana fent un moviment diagonal des del cel fins al meu pit indicant que ho poso en itàlica perquè m’acabo d’inventar aquesta paraula.

La primera impressió que té el lector quan llegeix aquests episodis és que va improvisant de manera escandalosa, sense estructura ni ordre, inventant capítols i afegint absurdes anècdotes, no només falses, però també reveladores d’una imaginació cansada. No sap el que es diu ni sap què dir, pensarà la gent, i això, el fet que el lector no valori el seu treball “me sua soberanament sa polla”, i quan dic això ho faig fent un moviment de dalt a baix amb el puny semitancat simulant un penis subjecte entre els meus dits i amb gestos bruscs de l’altra ma il·lustrant esquitxos contra el terra d’una ma molla de suor.

El que realment em dol, no és la seva constant falta de rumb, ni el desordre general de la història, ni la pretensió d’explicar un relat inèdit, pretensió que hauria d’haver valorat abans de començar i no un cop ha escrit quatre capítols i no sap com continuar. El que em fa bullir la sang és la total ficció del relat. No ha dit una sola veritat sobre la meva vida, tot és mentida, tot. Ni tan sols les fotos són autèntiques. I les dates són triades a l’atzar, i molt mal triades per cert.

És per això, benvolgut farsant, que he decidit escriure aquí per deixar clar a tothom que no sóc el boig que pretén en aquest rídicul conte, que no he observat mai cap cometa, que no he conegut mai al Sr. Planck, que aniré tan lluny com faci falta per desmentir totes aquestes calúmnies sobre el meu estat mental, que no descansaré fins que no aconsegueixi reparació, que no pararé fins que es disculpi públicament i retiri tota obra calumniosa escrita sobre la meva persona.

Si, per fi, s’adona del mal que ens està fent, a mi i a la veritat, i decideix disculpar-se i corregir els seus errors, estaré encantat d’explicar-li en detall la totalitat dels meus treballs científics. Estic disposat a tenir un gest de bona voluntat si es retracta ràpidament, i quan dic bona voluntat ho faig executant una complexa gestual que no sabria explicar però que acaba donant a entendre a l’interlocutor que porto un sombrero mexicano i unes sandàlies de pell de cabra.

Espero la seva resposta, i espero que arribi abans que comenci les accions judicials contra la seva persona.

Atentament,

Tomasz Kotowski

]]> http://1826ad.wordpress.com/2008/05/09/el-xarlata-visionari-vida-i-elucubracions-de-tomasz-kotowski-part-5/feed/ jax http://1826ad.wordpress.com/2008/05/08/viure-en-el-fang/ http://1826ad.wordpress.com/2008/05/08/viure-en-el-fang/#comments Thu, 08 May 2008 16:27:32 +0000 ass http://1826ad.wordpress.com/?p=129

La justícia s’eleva ella sola com un castell reclòs damunt de la societat que ha de jutjar. Ho fa malament perquè els castells es construïen només a l’edat mitjana. Vam deixar enrere l’estat feudal i persistim homo sapiens sapiens? Afirmo ultra això que la sort o la dissort d’haver d’ésser jutjat un dia és tan dèbil que tinc rarament l’atracció de necessitar educar-los com a ciutadans. Deixeu els nens divertir-se entre ells! Però, avui encara juguen als patis de les escoles aux gendarmes et aux voleurs? Reivindico el folklore enigmàtic i el divertiment germinatiu…

La paranoia és evident. Només cal referir-se al bombardeig mediàtic de merda que els mitjans de comunicació han divulgat aquests dies sobre el col·lapse dels tribunals espanyols, fent una menció molt especial als catalans que encapçalen el rànquing dels més dolents. Això no és una notícia sensata perquè tots sabem quines són les dificultats de la justícia actualment i tots treballen amb les mateixes obstruccions. És la puta mania que tenen d’afrontar sempre els uns contra els altres. El Barça i el Madrid. Mai havia tingut, com ara, la sensació que els nostres veïns estaven tan envaït d’una mena de complexe d’inferioritat produït segurament pel recent passat franquista.

Recordo revoltat els dos debats televisius que enfrontaven els caps de llista dels dos principals partits democràtics espanyols. Vaig veure com un formiguer de periodistes fotien profusament la pilota a aquells dos senyors molt respectables i, malauradament el debat va ser estèril i patètic. Amb aquestes actituds no veig com es poden solucionar o millorar els problemes quotidians de la gent, com una urgent pràctica raonable de la justícia. El dia 14 d’abril del 2005 va venir un senyor que era el President del Consell General de l’Advocacia Espanyola a fer una conferència i va dir que els temes relacionats amb la justícia no donaven ni treien vots. L’administració de la justícia pateix arreu una patologia violent però superable a condició de fer una veritable i valenta política.

Les coses no van especialment bé. Des del darrer post sobre aquest tema, ja fa dies, tinc tres novetats:

1. He estat enviant mails al registre civil, i han passat de mi com de la merda. He anat insistint però ningú em contesta, he arribat a dubtar del bon funcionament del formulari de contacte de la web del registre civil.

2. Com ningú m’ha contestat he anat per la via de l’amiguisme, i he demanat a un amic que coneix “gent” si coneixia algú al registre civil. Efectivament és amic d’una persona que té un càrrec en aquest òrgan administratiu que no respon els mails. No diré el seu nom, però la persona en qüestió li ha donat la següent informació:
Les dades registrals en possessió de l’església s’estan traspassant al registre civil. S’està fent parròquia per parròquia, i ara mateix estan fent Andorra la Vella. Això em va de puta mare perquè jo sóc d’Andorra la Vella. Però no faran cap excepció per mi ni per ningú. És a dir que les meves dades no estaran inscrites al registre fins que no acabin Andorra la Vella, i això encara durarà un any aproximadament. Recordem que el Registre Civil va ser creat al 1997 i que Andorra no té molts habitants. Jo em pensava que recollir i arxivar dades, amb mitjans informàtics, no hauria de durar 11 anys per un país de petites proporcions, però sembla ser que sí, que representa molta feina i no poden anar més ràpid.
Deixeu-me explicar en aquest punt una petita anècdota. Un dia vaig haver d’anar al Registre Civil per un motiu diferent a tot això, per signar un document que certificava que un amic meu de tota la vida era solter, es casava i necessitava un testimoni. Vaig entrar en aquella sala, no hi havia ningú excepte el personal que hi treballava. Quatre persones darrera el mostrador mantenien una conversa/tertúlia sobre temes personals. Al cap de cinc minuts una de les persones, aparentment molesta que escoltés la seva conversa personal es va dignar a atendre’m mentre les altres tres van continuar la conversa, el tràmit va durar uns deu minuts en total i la tertúlia encara durava quan vaig marxar. Però estan massa desbordats de feina per transferir quatre dades en 11 anys.

3. Desil•lusionat un cop més per la incompetència de l’administració he enviat un mail a la rectoria d’Andorra la Vella demanat que he de fer per que em deixin lliure. M’han contestat avui mateix. Fins i tot l’església és més eficaç responent e-mails que el registre civil. El rector m’ha contestat que ho he de demanar al Bisbat. Ara hauré de buscar que és exactament el bisbat i escriure’ls.

Cada cop veig més clar que no me’n sortiré…

Això va dirigit a tu!

Perquè ens agraden els concerts en directe.

Perquè ens agrada la improvisació, el superb univers de l’originalitat i de la raresa, en resum, tota aquesta prodigiosa mescladissa a l’entorn de la música talentosa i heterogènia i, a més a més sense moure’t d’un centímetre del còmode sofà de casa!

Tenim un rendez-vous ineludible cada darrer dissabte del mes, vers les 22:30 hores, al canal de televisió ARTE. El programa està presentat per l’immens bateria que és el Manu Katché i per la simpatiquíssima Alice Tumler.

El mes passat vam tenir el gust de veure actuar una o vàries vegades, improvisant els uns amb els altres, gent com Manu Chao, Geoffrey Oryema, Supergrass, Duffy i Micky Green. La gràcia d’aquest programa és veure l’ambient dels camerinos, les converses entre els artistes, els assajos, la complicitat en aquest art, la barreja de generacions i dels estils musicals, el multiculturalisme, el bon rotllo de la música en directe… una hora i mitja de satisfacció! Tot això em recorda una mica, fa uns anys, aquell programa tan bo que presentava Ray Cokes!

Ei, què demà és l’últim dissabte del mes!

Hi ha moltes coses que m’irriten tot i ser insignificants, cada dia n’hi ha més. No sé si sóc jo que estic carregat d’hòsties, o és la resta del món que se’n fot de tot. Per exemple hi ha tics en la forma de cantar d’algunes persones que em posen de molt mala llet, i parlo de persones que es dediquen a això, no d’amateurs que canten malament. En concret en són tres, de tics, almenys tres són els que ara tinc en ment:

El vibrato. És aquella vibració per alteració de la freqüència, del volum o del timbre de la nota cantada. Per a que tothom entengui el que vull dir, és allò que fa sempre el Joan Manuel Serrat. No ho suporto, queda tan malament com bé pretén quedar.

El xiuxiueig. Això no sempre fa ràbia però en alguns casos es per tallar-se les venes. Un exemple concret, la cançó del James Blunt que sóna per la ràdio, bé l’antiga perquè n’hi ha una de nova (qui el pararà?), aquella que diu “Simona you’re getting older…” i no sé que més. Us heu de fixar en un moment, més aviat cap al final de la cançó quan diu “and we sang” xiuxiuejant. Cada cop que sento això seria capaç de matar.

L’asincronia. Això és un altre efecte per semblar professional que no queda bé. L’especialista en això és el Senyor Bob Dylan els darrers anys. Quan era jove no ho feia, però des de que té una certa edat, no sé ben bé des de quan, abusa d’això de forma escandalosa. Quan diu per exemple “The guilty undertaker sighs, the lonesome organ grinder cries”, primeres paraules d’una gran cançó, en lloc de dir cada síl•laba en el moment que toca, definit pel ritme i la melodia, ho fa tot amb un retard programat, un decalatge constant que fa que la melodia perdi la seva forma itot sembli més parlat que cantat. Suposo que això ja és volgut per dissimular les dificultats d’entonar que ha adquirit amb l’edat. El resultat és, segons el meu punt de vista, patètic i inadmissible. De fet, tots el cantants populars que arriben a una certa edat ho fan, el Mark Knopfler i el Bruce Springsteen ho fan cada dia més. El Leonard Cohen almenys ni ho intenta, directament no entona i no dissimula i s’acompanya de dues noies que s’ocupen de cantar. Tampoc és un gran resultat però és més honest.

Per cert, el concert de Cap Roig del que vaig parlar fa uns posts té tota la pinta d’anul•lar-se… creuem els dits però cada dia hi confio menys. I segon per cert, el Bob Dylan actua a Encamp al juny. Estrany comportament d’anar als concerts de la gent que critico…

I per últim un extra/curiositat/concurs, una de les cançons que passen per la ràdio (i heu de saber que escolto ràdios comercials espanyoles de merda (no pas per voluntat pròpia (i tampoc és cada dia (però de tant en tant se sent los 40 i ràdio flashback al despatx)))) d’un grup anomenat “La 5a estación” es diu “Me muero”. (Espero no cagar-la de cançó…) Doncs en aquesta cançó hi ha un moment instrumental de 3 o 4 segons, cap al final de la cançó que és EXACTAMENT igual que la sintonia d’una famosa sèrie TV britànica. Algú sap de què parlo?

L’espera no ha estat senzilla. Menys encara quan feia des de Nadal que teníem guardades delicadament en un calaix les entrades per anar a veure l’únic, el més impertinent de tots, el Christophe Alévêque. “Debout!” és el nom del seu espectacle que va oferir el cap de setmana passat a la cèlebre sala de “La Halle aux Grains” de Tolosa a l’ocasió de la nova edició del “Le Printemps du Rire” durant la qual la ciutat rosa es posa sota els signes del riure i de l’humor.

La sala estava plena de gom a gom. I durant dues hores, el rei francès dels bufons ens va fer esclatar de riure, contínuament, amb un genial humor cruel i acerb. L’humorista estava acompanyat amb al seu magnífic “groupo”; acordió, corn de metall, guitara, bateria, rotllo pop/rock/indie i va cantar tres o quatre cançons. El cinisme i la ironia del Christophe Alévêque sobre els neguits de la vida quotidiana com els beneficis de l’esport, la vida familiar occidental, el consum, la desigualtat social, l’alcohol, el sexe, la misogínia etc. són singulars i tenen un meritós èxit. L’espectacle va fer-se ressò de l’actualitat més immediata i de la política politicienne francesa. En aquest aspecte va fer un retrat satírico-humorístic de N. Sarkozy amb l’irresistible sketch de “La Méthode Zebulon”. Boníssim! Una excel·lent i veritable teràpia del riure… Gràcies Marta!

El Christophe Alévêque actua amb el seu grup com a cantant (chanson pop), els dies 25 d’abril i 23 de maig al mític club parisí “Le Réservoir”. Si teniu ganes de passar-ho bé, no ho dubteu, acosteu-vos-hi!

]]> http://1826ad.wordpress.com/2008/04/09/%e2%80%9cchristophe-aleveque-n%e2%80%99a-de-saint-que-son-nom%e2%80%a6%e2%80%9d/feed/ ass http://1826ad.wordpress.com/2008/04/01/compendi-de-dret-poc-rigoros-el-son-dos-estats-ii/ http://1826ad.wordpress.com/2008/04/01/compendi-de-dret-poc-rigoros-el-son-dos-estats-ii/#comments Tue, 01 Apr 2008 15:56:22 +0000 ass http://1826ad.wordpress.com/?p=110

Son profund o paradoxal o REM (Rapid Eyes Movements)

La Constitució va entrar en vigor el dia de la seva publicació en el Butlletí Oficial del Principat d’Andorra o sigui exactament el 4 de maig del 1993. A comptar d’aquesta data no hem estalviat esforços per signar convenis internacionals, per aprovar tot tipus de lleis, per multiplicar i acumular decrets, ordres ministerials, reglaments, ordinacions, edictes i avisos, així com altres anuncis oficials i judicials etc. L’explosió de normes, de mètodes, d’ordres, de regles, de procediments, de principis, de criteris, de models, de cànons, de preceptes aplicables en aquest moment al Principat és impressionant i sense precedents. Aquest fet ha arribat a un punt en què em fa suposar que queda molt poca gent que encara subscrigui al butlletí oficial de paper. Per adonar-se’n de l’amplitud del fenomen només cal fer una ràpida ullada al butlletí. La impressió que dóna el nostre petit país que encara no ha arribat a la majoria d’edat en quant a Estat de Dret, és que està jugant amb foc. Per molts, d’això en diuen modernitat. A Catalunya s’estan esforçant de desplegar el famós Estatut i nosaltres anem vent en popa pel que fa al desenvolupament a tort i a dret de la Constitució. Per què tant? Per què estem, sempre, decisivament condemnats a aquesta forma banal del model de democràcia?

La inflació incontrolada del dret ha estat una constant a tots els països occidentals després de la segona guerra mundial. Molts d’aquests països s’han vist amb l’obligació, aquests darrers anys, d’iniciar els esperançadors processos de simplificació dels textos normatius així com d’adaptar-se a les fortes onades de despenalitzacions. A França va ser el cas, per exemple, amb el dret de la competència i amb el dret penal. La raó d’aquesta inflexió ha estat sens dubte la vivència d’un nivell d’insostenibilitat jurídica inacceptable i ofegadora. No hem d’oblidar que una regla de dret perquè sigui eficaç ha de ser necessària per no dir excepcional i, sobretot ha de ser compresa per tothom. I respecte d’això, és molt fàcil pensar que els complexos camins laberíntics que genera aquest sistema causen massa sovint fredor, incomprensió i bloqueig.

Davant d’aquests rebomboris jurídics (i polítics) en els quals estem tots sòlidament i solidàriament atrapats, em pregunto si encara queden espais intactes on regna l’Autèntica Llibertat? El dret és capaç de filtrar-se per tot arreu?

Quan dormo, també estic vinculat al compliment d’una llei? Quan estic dormint puc adquirir alguna cosa? Puc tenir drets? La controvèrsia és clàssica. Les doctrines modernes consideren que si el dret subjectiu (facultats reconegudes a un individu per acomplir un acte jurídic o bé d’exigir a algú una prestació) es tradueix pel poder de voler llavors mentre es dorm aquests drets quedarien dissolts puix que la voluntat queda totalment abolida. L’interès del dormilega és de dormir i no pas d’estar despert. Així mateix, cada nit, la personalitat jurídica quedaria penjada. El son col·loca provisionalment la humanitat a fora del dret?

Generalment, els juristes pensen que el son és una atenuació, un alentiment de la vida desperta (Contrahi autem animum Zeno, et quasi labi putat atque concidere, et id ipsum esse dormire, Ciceró). Gràcies a una traducció que tinc a mà, això vol dir que l’ànima no pot pas, en el son, entrar amb comunicació amb la divinitat! La voluntat s’afebleix, l’interès s’esmussa, la personalitat es posa en espera, però, virtualment tot subsisteix. La continuïtat de l’estat de dret no es trenca per les alternances. Amb dret, l’adormit és idènticament el mateix que el despert. En conseqüència, pel dret, la fortuna així com les càrregues poden aparèixer dormint i si les ha percebut despert llavors també se les emporta en el seu son (si són càrregues millor parlar de malson). L’homo es queda juridicus vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre… No hi ha manera! Tot està fet per impedir que fins i tot el son obri una porta on el dret podria evadir-se i nosaltres també.

Dit això, es recomana igualment per a una persona adulta dormir en mitjana set hores i mitja.