He après fa poc a anar amb moto.
El monocilíndric que em transporta el vaig comprar de segona mà a un afable amic d’Ordino. La rajada de sensacions que t’assalten quan pilotes un vehicle com aquest és irreprotxable. Els moviments combinats amb el permanent estat en equilibri amb els quals et sotmets són insuperables. El Cx, les acceleracions, l’estupefacció i el cansament després d’unes hores de desplaçament em produeixen importants efectes que milloren la meva resistència intel·lectual i em redueixen l’ansietat i la tensió, així com alguna rampa als braços i al coll.
Tanmateix em cau l’ànima als peus quan observo que en el món dels motoristes també excel·leix el complexe de Peter Pan. No acceptes que has de madurar i vius en un món de somnis que es digne que hom se’n rigui de tu! El casc, les ulleres de sol, la jaqueta i els pantalons reforçats, les botes i els innombrables accessoris converteixen l’innocent consumista de butxaca foradada en un esplèndid androide. L’excusa és la de sempre: vetllar per optimitzar la seguretat! I si no vols córrer perills, per què no et quedes a casa i et poses una tetina tèbia d’un biberó a la boca? D’aquesta manera no faràs cagar el món amb l’arrogant saludo motociclista!
La metàfora del motorista ressorgeix com una expressió de la angoixa existencial de com a mínim una generació de nens estúpidament mimats i nascuts, durant la dècada dels anys setanta. La cosa es complica més quan amb aquesta immaduresa que actua com una durícia al cervell es mixtura amb un sentiment eufòric de masclisme primitiu. És el procés de trasmudança de la potència mecànica del vehicle en aparença de potència sexual. La sensació que vaig tenir quan vaig agafar la moto per primera vegada és la de percebre la violència del fenomen pistó, compressió, explosió de sota del seient com si és tractés d’una ejaculació forta i perpètua. I tot això, em recorda el lema clàssic sobre l’assumpte: la transversalitat del cranc!
És tard i vol ploure!
Arxivat sota: Català | Etiquetat: Motociclisme, salut mental, Sexe
