Max Planck va ser acompanyat per la desgràcia i la mort durant la seva vida. Alguns fets tràgics foren:
1909: Mort de Marie, esposa (possiblement de tuberculosi)
1916: Mort de Karl, fill (en batalla durant la Primera Guerra Mundial)
1917: Mort de Grete, filla (durant un part)
1919: Mort de Emma, filla (durant un part, després de casar-se amb el vidu de la seva germana bessona Grete)
1945: Mort de Erwin, fill (executat pels Nazis per haver participat a un intent d’assassinat de Hitler)
Max Planck va morir al 1947, als 89 anys després de la mort de la seva dóna i els seus 4 fills. Un any després va morir la seva segona esposa.
En aquest punt de la història estem al 1919. Emma encara és viva i està embarassada, Planck acaba de rebre el premi Nobel de física. Planck sempre va intentar superar els problemes dedicant-se al treball, però després de tres morts en la seva família els ànims eren baixos. No obstant, el premi Nobel, la seva futura néta a punt de néixer i l’esperança de curar el seu amic Kotowski li donen de nou ganes de continuar i obren una petita porta a un passatger optimisme.
Estem doncs al 1919, a Berlin, a casa dels Planck. En el seu despatx Planck i Kotowski conversen. El diàleg és en Alemany, idioma que els dos dominen a la perfecció, però que jo no, així que us posaré una versió traduïda.
MP: Tomasz, aquests anys no han estat fàcils per ningú. Portem cinc anys de Gran Guerra i cada cop és pitjor, tots estem afectats, i tu, Tomasz, ets una persona massa feble, les atrocitats que s’estan cometent t’afecten massa. Necessites repòs, necessites oblidar els cometes i la teva creixent obsessió.
TK: Potser tens raó… estic cansat, molt cansat, però tu has vist el cometa Max, no són visions, és real.
MP: No dic que no sigui real, però potser només és real en un context que hauríem de definir, saps millor que ningú que la realitat no és absoluta.
TK: I que creus que hem de fer?
MP: He pensat en marxar de Berlin, quan neixi la petita Emma marxarem tots, en un lloc on no arribi la guerra. Podrem viure en pau i replantejar totes les qüestions de zero.
TK: Si almenys es pogués acabar aquesta puta guerra! Si poguéssim dedicar-nos a la ciència en lloc d’estar patint per les nostres vides, pel futur, per les nacions…
MP: S’hauria d’haver acabat a Compiègne, l’armistici estava a punt de ser signat, estàvem a punt de sortir d’aquest infern Tomasz, l’11 de novembre, els Alemanys ens rendíem… era el millor per tothom, però era una emboscada. I ara Foch és mort, assassinat, i els atacs armats estan destruint Europa.
TK: Primer Foch mort pels Alemanys. I després el president Wilson, qui el va matar Max?
MP: Els aliats és clar. Per quin motiu voldríem que els Estats Units entressin en guerra? Ningú ho sabrà mai del cert, però l’atac suïcida en diu molt sobre la voluntat de destruir la identitat de l’agressor. Hem de marxar Tomasz, morirem tots aquí…
Planck va sortir de la sala i Kotowski s’hi va quedar uns minuts, pensatiu, les paraules de Planck no l’havien deixat indiferent…
Una setmana després, quan tot just començava l’estiu 1919, Emma moria en el part de la seva filla. Planck no va sentir dolor, estava resignat, i sabia que ja no podria tornar a somriure mai més. Mentre enterraven a Emma, els Estats Units llançaven nous atacs frustrats contra Europa. Però els atacs químics causaven grans quantitats de víctimes en poc temps i les potències centrals estaven guanyant la guerra, l’imperi britànic estava a punt de retirar-se del conflicte, les forces navals americanes eren destrossades constantment, França anava morint poc a poc. La família Planck i Tomasz Kotowski van marxar, i van decidir fer-ho cap a Suècia, país neutral i no excessivament llunyà.
A l’agost de 1919, van a arribar a Goteborg. El dia 8 d’aquell mateix mes, les forces aliades, després de monumentals pèrdues civils i militars, signaven la rendició sense condicions davant del mariscal Paul von Hindenburg. La geografia Europea quedà severament afectada i la majoria de països aliats van passar sóta el control “provincial” de l’imperi austro-hungarès i alemany. Planck, Kotowski i Suècia van aconseguir quedar fora d’aquest control pels pèls i mantenir una certa independència, però per quant temps? Com deia no sé qui, la guerra és una malàltia. (Era Saint-Exupéry, gràcies google.)
Van passar dos mesos sent el més discrets possibles, tenien por del futur proper, i durant aquells dies Kotowski va convencer Planck de tornar a observar els astres, almenys per fer alguna cosa interessant. Van aconseguir un telescopi, no sense dificultat, perquè les reserves financeres estaven sota mínims, i el 13 d’octubre 1919, va tornar a passar.
El cometa era visible un altre cop.
S’acostava cap a la Terra un altre cop.
Kotowski estava a punt de tornar-se boig, va exclamar “QC?” (equivalent Català de l’Anglès WTF?). Va cridar Planck, li va ensenyar el cometa, Planck no va poder negar que el veia. Planck i Kotowski veien com un cometa de proporcions immenses s’acostava a la Terra a gran velocitat el 13 d’octubre de 1919, quasi un any després que el Ferdinand Foch acceptés la rendició Alemanya, es signés l’armistici i es posés així un final a la Primera Guerra Mundial; i pocs dies abans que el president Wilson anés a Suècia a recollir el seu premi Nobel de la Pau.
