El viatge va ser llarg. Cada dia demanava informació sobre una possible catàstrofe a la gent que es trobava, però ningú en sabia res, quan portava els tres quarts de camí recorregut i encara no veia cap indici de cataclisme va haver d’admetre que s’havia equivocat en algun moment, tot i estar segur del que havia vist i calculat, l’error humà era la única explicació. Per fi va arribar a la seva Polònia natal, allà també estava tot igual que quan havia marxat feia un mes. El primer que va fer quan va arribar va ser pujar al seu apartament, instal•lar el seu telescopi a la finestra i buscar rastres del cometa.
La sorpresa va ser considerable quan Kotowski va veure que el cometa encara hi era, i a primera vista, per la seva grandària aparent, semblava que no s’havia mogut gaire des de la darrera observació. Havia previst un trajecte de disset dies entre la primera observació i el possible impacte, i n’havien passat més de trenta, i encara semblava faltar-ne alguns més. Havia fet tot el viatge per res? Sí, segurament. Feia molts dies que Kotowski sospitava haver-se equivocat en un moment o un altre, però aquest cop va revisar el material per veure si el telescopi era defectuós, cosa que no havia fet encara. Com deia tan bé en Reresby: “Primer dubtarà de sí mateix, després dubtarà del plànol” (fosca, fosquíssima referència, si algú sap qui és aquest Reresby li pago una cervesa, és quasi ungoogleable. I unes braves per acompanyar). Va decidir tornar a fer tots els càlculs. Per fer-los estudiava la posició del cometa durant unes quantes hores, i tenint en compte la trajectòria de rotació i desplaçament de la terra i l’evolució de la posició del cometa en el cel, deduïa el moment de l’impacte. En fi, suposo que ho feia així, potser ara he dit una suprema tonteria i els milers d’astrònoms que segueixen de prop aquest blog estan rient de mi o enviant-me amenaces per correu.
En fi, el cas és que tots els seus càlculs van arribar al resultat següent: el cometa s’estava allunyant de la Terra. No obstant, a la velocitat on es desplaçava i a la distància on estava, el cometa i la Terra havien d’haver estat en el mateix indret uns quinze dies abans. És a dir, el cometa podria haver xocat contra la Terra i rebotat i ara tornava a estar a uns distància similar a la del mes anterior. Mentre el cometa s’havia estat acostant a la Terra Kotowski havia estat viatjant cap a la Xina, van arribar els dos a destinació, i mentre el cometa anava tornant cap a l’infinit espai exterior, Kotowski anava tornant a Polska. Evidentment això plantejava una pregunta important. Pot un cometa xocar contra la Terra i no deixar cap rastre ni destrossa? I que ningú se n’adoni? Kotowski va començar a treballar sobre una nova teoria que demostraria que un cos sòlid de gegantesques dimensions pot col•lidir contra un altre encara més gran sense causar cap desperfecte. Per això havia de posar en dubte algunes teories científiques sobre l’espai i el temps. I es va posar a treballar immediatament.
Kotowski tenia una estranya forma d’estructurar pensaments i idees. Tenia unes dades de partida i un resultat, i per trobar una teoria que arribés del primer al segon punt no seguia cap regla. És a dir, que si un principi bàsic mecànic diu que dos cossos estel•lars que impacten produeixen trencaments o desplaçaments més o menys grans en les dues parts, i aquest principi impedeix explicar el que va passar, senzillament Kotowski declara fals aquest principi. A base de desmentir teories que impedirien una explicació del que (no) havia passat va acabar negant tota la investigació científica dels darrers dos mil anys. Va posar en dubte l’existència del temps, de la realitat, de l’espècie humana! I a més, aquest cop, estava disposat a posar el seu estudi a la llum pública. Va passar a net totes les dades del seu estudi, va convocar la comunitat científica polonesa i, davant d’uns quants centenars de persones, entre científics i periodistes va exposar tots els seus descobriments sobre l’existència del cometa, el seu fantasmal impacte contra la Terra, i la seva acabada teoria sobre els canvis de trajectòria deguts a impactes planetaris.
Això va ser a Vàrsovia, l’any 1919, la foto és la d’aquest esdeveniment, si us fixeu bé, podeu reconèixer (entre molts altres) a Marie Curie i Albert Einstein, Kotowski és el tercer començant per l’esquerra, a la fila dels que estan de peu. Quan Kotowski va pujar a l’estrada i va exposar la seva teoria se’l va xiular, la gent va riure, va marxar. Va ser un desastre de grans dimensions. No va poder acabar la xerrada perquè alguns dels assistents van començar a ser violents, i Kotowski va sortir de la sala corrent, definitivament exclòs de la ciència, de la història i de la societat, havent perdut la poca credibilitat que tenia i havent passat per un dement als ulls dels seus col•legues i de la premsa. Kotowski va notar que allò era la fi. Però un cop més en la seva vida, l’esperança va tornar a sortir d’on no s’ho esperava.
El segon de la foto començant per l’esquerra, però dels que estan a la primera fila asseguts, és Max Planck. I Planck considerava que Kotowski era un boig, però el coneixia de feia molts anys, i no li agradava que la gent l’insultés. Va decidir ocupar-se d’ell i va tenir la mala idea de donar-li falses esperances. Se’l va emportar a Berlin, amb la promesa d’una col•laboració entre els dos científics per estudiar el fenomen del cometa, però tot això era per dissimular un tractament psiquiàtric que Planck volia administrar al seu malalt amic. Un dels problemes amb Kotowski és que es tenia tant poc respecte per ell en el món científic, que ningú havia pres la molèstia d’observar el cometa, convençuts de que tot era fruit d’una ment insana. I el que no s’esperava Planck és que, un cop a Berlin, i sota la insistència de Kotowski, va poder observar amb els seus propis ulls el cometa que s’allunyava de la Terra.
*Aquest cop prometo tardar menys a publicar la tercera part.
