Vi: suc de raïms fermentats (3)

De tant en tant anàvem al restaurant per exalçar la vida d’estudiant.

M’encantava demanar el vi negre i beure-me’l!

“Un pichet de vin rouge, s’il vous plaît.”

El pichet és la típica àmfora de vi amb general de vidre. N’existeixen de molts tipus i volums. Les més petites fan molta gràcia (en recordo fins i tot algunes per una sola persona, suposo que hi cabia l’equivalent de dues copes de vi…). És molt usual que el pichet acompanyi el menú econòmic del dia. M’atreien sempre les minúscules deposicions de calci en el nervi de l’ansa i en el mateix gravat de la marca al cul del brot que amb el temps oposa resistència a qualsevol acció abstergent i, es consolida. Potser m’equivoco però diria que emplenaven aquestes simpàtiques tupines amb Corbières, Gaillac o Bordeaux: vins de taula suaus, frescs, econòmics i sense complicacions.

Per poder treure tot el partit possible d’allò que estic explicant cal situar-se en temps passat quan vivia i estudiava a Tolosa. A l’hivern a la ciutat rosa hi fa molt fred. La boira és sovint present per fer sortir dels réverbères una lluor tènue, bruna i decreixent en forma de piga gegant, perfecta i benigna que engalanen romànticament els ponts damunt de la Garona. Després de París, Tolosa és la segona ciutat universitària de l’hexàgon i compta amb més de 150.000 estudiants dels quals a molts no se’ls hi escapa l’essència de la Place Saint-Pierre. Aquesta plaça és el lloc preferit de trobada dels estudiants els dijous (cèntric, d’accés pel pont o pel moll Saint-Pierre, pel carrer Valades, pel moll Lucien Lombard o pel carrer Pargaminières). I, cada tercer dijous del mes de novembre s’emplena de gom a gom per celebrar festa grossa car “le beaujolais nouveau est arrivé!”. Ho diré fluixet per no enfadar a ningú: patètic.

Els divendres al vespre, m’agradava molt anar a un lloc que ja no existeix (em sembla que ara hi ha una farmàcia o una òptica) i es deia Le Café Capoul. Allà ens servien la copa de vi a pressió com si fos una cervesa, asseguts als tamborets de la barra llarga súper fashion. Aquest lloc es trobava a la plaça Wilson i, era molt interessant perquè no hi regnava forçosament l’ambient estudiantil. Recordo que la música era força experimental i se sentia bastant fusion (en tot cas estàvem lluny de la salsa i de Claude François…). Els dissabtes, fins i tot s’hi havien programat petits concerts de guitarra acústica.

Tot plegat per dir que malgrat el vi francès ocupa un lloc més aviat reduït a les nostres muntanyes la veritat és que, d’ara endavant, ens mereixem prestar-hi més atenció. Per això, us invito a consultar aquest mapa informatiu.

Vi: suc de raïms fermentats (2)

Les meves primeres experiències amb el vi daten de principis dels anys noranta. Una època de la nostra vida somorgollada en la ignorància supina ritmada per la superxeria de la repetició successiva en defensa dels sons de l’àlbum Innuendo. Encara no teníem divuit anys i encara no sabíem com ens guanyaríem el jornal. D’una cosa, però, estàvem ben segurs: havíem de pujar tant sí com no a Erts, amb taxi, fent autoestop o a peu. Això es trobava només a uns set quilòmetres de distància, per una carretera sinuosa que fa pujada i que sovint està nevada a l’hivern.

Ens agradava molt el guió d’aquesta pel·lícula on cadascú de nosaltres podia, una estona, convertir-se en una persona adulta. Sopar a fora en companyia dels amics, fer els primers trincs i després sortir a la borda eurítmica del costat no suposava cap trilema per ningú. Fa poc m’han enviat una foto (gràcies Martí) que justament immortalitza molt simpàticament aquells temps. Fem una mica de voyeurisme (retrospectiu) que està de moda. Vinga, a la merda!

Amics, us demano disculpes per publicar lliurement aquesta fotografia, sense cap mena de consentiment de la vostra part… Ho faig amb tota la simpatia del món!

No tinc cap intenció de fer cap més revelació que no sigui la de recordar amb vosaltres aquells moments tan exquisits de la nostra vida. A les taules on sopàvem no hi podia faltar el Mateus. Les peculiars ampolles ovalades de Mateus rosat es barrejaven amb nosaltres transgredint així la nostra puerícia.

El Mateus és un vi d’origen portuguès, suau, afruitat, amb una mica d’agulla i que se serveix fresc a una temperatura d’uns 8-10 graus. Aquesta ampolla de vi em recorda aquelles tendres trobades i és per això que acabo de decidir posar-ne una a la meva cistella de la compra perquè estic segur que acompanyarà impecablement una exquisida amanida, un dia d’aquests de primavera.

Triiinc!

Vi: suc de raïms fermentats (1)

“Beure bon vi és enteniment; el que no és bo és beure’l dolent.”

Aquesta dita popular és prou divertida fins que t’encolomen irremeiablement la infernal carta dels vins. Què vol dir doncs, què tots els vins de la carta són bons o que són dolents?

Ves per on, mai no hauria dit que fos tan ignorant! No és una carta de vins això, és un llibre gruixut i de grans dimensions, un manual complexe, sense cap mena d’explicacions: sort. Realment, és com una espècie de tractat que no s’hi entén res, que pesa molt i que sovint està ronyós. La gent que em coneix sap que no sóc una persona maniàtica però com que els mitjans de comunicació insisteixen tant amb que les mans són un focus infecciós de microbis de qualsevol mena llavors t’acolloneixes. Creure’s tot el que diuen significaria passar-se tot el dia al lavabo prement els dosificadors de sabó i perdre un moment la respiració de tant plorar.

Masses preguntes m’assetgen! Quantes mans i quanta estona hauran estat manipulant aquesta carta abans de posar-la a les meves mans? Miro discretament al meu voltant; el restaurant està quasi buit, quin silenci! Només una taula està ocupada. Sembla una parella d’uns seixanta anys. Ell, fa més aviat bona cara i ella està d’esquena: no l’ha puc veure des d’aquí! És diumenge. És un quart de dues de la tarda. Per molta gent és molt aviat encara per dinar. Siguem raonables, suposo que avui no correm el risc de prendre mal. L’agafo. La tapa és molt espesa, sembla cuir. No l’ensumaré. L’obro. El llibre conté moltíssimes referències de vins. És impressionant i interminable els tipus de vins seleccionats. Vins catalans, espanyols, francesos (italians i argentins!), de moltes regions diferents, denominacions a dojo. Blancs, negres i rosats. Poden ser escumosos. Joves i vells. Referència de les anyades. Caves i xampanys. Aperitius i licors, etc. I quins preus més exorbitants, Déu meu!! Un món, vaja!

En definitiva, el document sembla molt exhaustiu i tots els vins estan meticulosament ordenats, amb uns títols i subtítols i, la nota a peu de pàgina del número de foli en el que ens trobem. Algú se les mira aquestes bíblies víniques? I ara què faig davant d’aquesta situació vibràtil?

La foto no l’he feta jo!

1.- Escolleixo la mateixa ampolla de vi de la taula de costat? Això em pot costar un ull de la cara. 2.- Els ulls se me’n van cap als preus. I amb general, guanya el concurs del preu més econòmic. Aquest sistema és bastant ràpid de fer i no cal tenir molta traça. 3.- L’actitud més conservadora és la que consisteix amb escollir sempre la mateixa ampolla de vi. 4.- Per beure, el vi de la casa, sisplau! No és una mala opció. Però quin sentit té el vi de la casa quan fa un moment t’invitaven a examinar la subtilesa i el nombre de referències d’ampolles de vi. 5.- Deixar-se aconsellar. No, mai! No perdem el temps… 6.- Fer-te l’interessant escollint una ampolla no forçosament molt coneguda, segur que és vi, i distreus una estona l’atenció dels teus acompanyants. 7.- Crec que no quedes malament deixant escollir a la persona que t’acompanya. Però és clar, si és la teva dona no li pots fer aquest lleig…

Tan complicat s’ha de convertir escollir una ampolla de vi?

M’agrada el vi. No sé quin escollirem al final però el qui sí és cert és que en els nostres països el vi forma part de la nostra cultura. El vi és un color, un olor, un sabor i sobretot una elaboració de molta gent i pobles sencers que hi participen. Una experiència de moltes persones treballadores que s’estimen a pler la terra, el cep de la vinya i la tradició. L’elaboració del vi és tot un món que m’esforçaré d’entendre d’ara endavant i com diu el simpatiquíssim Marcel Gorgori: ”De vins se n’aprèn tastant-ne, però també parlant-ne…”

Doncs, parlem-ne!

Elements d’etnologia jurídica (IV)

Fotografia del National Geographic

Potlatch: cerimònia

Potlatch és una paraula utilitzada pels etnòlegs per designar diverses cerimònies ostentatòries i dispendioses que donen lloc a unes festivitats, a unes declaracions públiques, així com a unes distribucions i sobretot a unes destruccions de béns. Aquesta paraula és provinent de la llengua indígena d’Amèrica del nord i m’interessa particularment la seva accepció més radical.

És el principi segon el qual la producció de sobrant no és operant. Aquesta pràctica corrent, de les tribus índies del nord-oest americà és la manifestació del temor per a l’acumulació de béns, sovint percebuda com una pèrdua d’independència i que origina obligatòriament l’aparició d’una estructura de classes.

L’acumulació és sinònim de risc de guerra i de competició permanent. La solució passa doncs per la destrucció dels béns mitjançant un ritual per mantenir l’activitat econòmica i la supervivència del grup. Aquestes esmentades societats presenten unes semblances molt importants amb les societats de l’edat de pedra que són societats dites d’oci que es passen el dia pintant-se el cos i pentinant-se, enlloc de produir. Les societats tradicionals coneixen uns mecanismes de regulació en concordança entre el poble i la natura.

“La vertu exemplaire du potlatch est donnée dans cette possibilité pour l’homme de saisir ce qui lui échappe, de conjuguer les mouvements sans limite de l’univers avec la limite de ce qui lui appartient.” Georges Bataille, La Part Maudite

Potlatch: fenomen religiós

“Le potlatch est d’abord une fête, mais ce n’est pas une fête quelconque, mais plutôt une institution qui englobe tous les aspects de la vie des Kwakiutl. Le potlatch est donc à la fois événement religieux, politique, artistique, economique et théâtrale. C’est ce que Mauss appelle un fait social total. Une religion réussie est une religion qui est parvenu à intégrer pratiquement tous les aspects de la vie humaine et leur donner un sens.

Une religion est un mécanisme culturel dont la fonction première est de donner sens à l’existence humaine. Une religion fournit deux choses: 1.- une cosmologie, c’est à dire un ensemble de croyances qui établit un cadre conceptuel dans lequel le monde qui nous entoure peut être interprété et compris 2.- ensuite une stratégie permettant d’atténuer ou éliminer le problème de l’aliénation humaine.” Paul Gosselin

Elements d’etnologia jurídica (III)

Home amb una vestimenta de festa, Brasil, poble bororo (Foto del museu quai Branly, Paris).

Va ser fotografiat amb tots els seus adornaments. Es pot destacar una arracada labial propi del seu clan i una gran corona de plomes vermelles i grogues. Dóna la sensació que exhibeix un ric adornament per un moment etern.

De l’estructuralisme:

L’estructuralisme correspon al corrent de pensament de la dècada de 1960 que tendeix a privilegiar, d’una banda, la totalitat en relació amb l’individu, d’altra banda, la sincronicitat dels fets per sobre de la seva evolució, i, finalment les relacions que uneixen aquests fets, més que els fets mateixos en el seu caràcter heterogeni i anecdòtic (La Gran Enciclopèdia en català d’Edicions 62).

He de reconèixer que aquest concepte deixa perplex. Més que res, perquè aquest corrent se centra en l’estudi d’una significació purament cultural, complexa, sens dubte a contingut anacrònic evident i, respecte d’això, molts s’afanyen desafortunadament donant per bo l’extrapolació. Així i tot, ens mereixem una explicació clara, gens prolixa que no estic segur de resoldre prou satisfactòriament. Però ara és massa tard per fer-me enrere.

Per ser exactes, el punt de partida de l’estructuralisme es troba en la distinció entre llenguatge, llengua i parla. La llengua és el component social del llenguatge, que imposa als individus les convencions necessàries per a l’exercici de la parla, que es la manifestació individual d’aquesta. L’estructuralisme postula el predomini del sistema sobre els elements de la llengua i intenta desglossar-los mitjançant les relacions que hi ha entre ells (La Gran Enciclopèdia en català d’Edicions 62).

L’antropòleg francès (28/11/1908), Claude Lévi-Strauss és el principal exponent de l’estructuralisme. Claude Lévi-Strauss ha dedicat tota la seva vida a l’observació, a la descripció i a l’estudi de la seva experiència amb aquestes poblacions dites “arcaiques” o “primitives” que es troben en petits nombres a Austràlia, a Àfrica, a Brasil, al Paraguai etc. L’any 1955 va publicar un llibre imprescindible, “Tristes tropiques” que és essencialment un viatge filosòfic amb un enfocament sensible i apassionat que aquest perspicaç observador va adreçar al món amerindi i particularment a la cultura amazònica (els bororos etc).

Les teories d’aquest erudit han influenciat considerablement la ciència social, la filosofia, la literatura i la religió comparada del segle XX. L’antropologia ha de construir models estructurals capaços de desxifrar i descriure la realitat, i capaços de reduir a un ordre l’aparent arbitrarietat de les diverses formes de relacions humanes.

“Lévi-Strauss considera que el pensament salvatge té el mateix afany classificador i ordinador que el pensament científic modern, i és igualment un pensament sistemàtic. De fet, no obstant això, amb el nom de pensament salvatge, designa un sistema de postulats precisos per fundar un codi que permeti traduir l’”altre” en el “nostre”. En particular mostra que els mites, lluny de ser meres construccions fantasiadores, constitueixen elements d’ordenació i classificació mitjançant les quals les cultures que les sustenten pretenen donar sentit i explicació de tots els fenòmens que les afecten.

Així el pensament salvatge presenta una estructura tan lògica com el pensament modern. A més a més, darrere l’aparent diversitat de mites pertanyents a cultures diferents i allunyades, l’etnòleg estructural pot classificar-los en diferents grups que manifesten unes estructures semblants, de manera que hi ha una lògica dels mites que pot estudiar l’antropòleg estructuralista.”

Aquest preeminent investigador revela que aquestes societats primitives que va estudiar a mitjans del segle XX, vivien en un medi ambient natural, totalment a fora dels processos de descolonització i del modernisme. Aquests pobles són capaços de subvenir a les seves necessitats amb un mínim esforç. Des d’aquesta perspectiva, m’agradarà explicar en un pròxim post la noció totèmica absolutament excepcional que encarna el terme “Potlatch”.

Continuarà…

Màscara amb transformació, Canadà, poble kwakiutl (Foto del museu quai Branly, Paris). Aquesta màscara s’obra en dues parts. Tancada, representa un corb o una àguila i, oberta representa un rostre humà. S’associava a uns ritus d’iniciació que se celebraven a l’hivern. Durant aquestes cerimònies, religioses i teatrals alhora, s’esperava que l’esperit dels avantpassats s’introduís enmig dels homes. Claude Lévi-Strauss s’interessava molt per aquests tipus de màscara per la capacitat de poder afirmar: “la omnipresència del sobrenatural i la pul·lulació dels mites”.

Ramón Barnadas

Fotografia de la Fundació Caixa Girona

La galeria d’art Les Voltes (Sant Tomàs 4, Olot) va presentar del 20 de desembre del 2008 al 22 de gener del 2009 una selecció d’una quinzena d’olis sobre tela amb motiu del centenari d’un dels pintors olotins més representatius de la generació d’artistes catalans formats als anys vint i trenta del segle passat: Ramón Barnadas (1909-1981).

Una reflexió sobre aquesta mostra m’ha fet reforçar la idea de que aquest artista és inconfusible perquè la seva obra esbotza increïblement aquells convencionalismes més remots. La densa i lluminosa carrera d’aquest pintor destaca per la seva impàvida habilitat de rebolcar-se en la disbauxa perspectivista d’entendre la pintura més enllà de les lliçons, del realisme i de l’impressionisme. Barnadas forma part de l’avantguarda evolucionista indiscutible de la pintura a Catalunya. Barnadas es capaç de marcar el seu propi llenguatge paisatgístic buscant i assolint desesperadament nous conceptes pictòrics. Pretén doncs, en el fons, resoldre les eternes paradoxes de la cançoneta artística identificadora.

L’experiència personal d’en Barnadas dominada per l’exaltació de la simplificació i sobretot de la necessitat de pintar diversos àmbits temàtics com el paisatge, la figura humana, els animals, la natura morta, les famílies gitanes i els banyistes simultanieja amb un inimitable talent.

A principis de l’any 2006, el centre cultural la Fontana d’Or a Girona va acollir una exposició homenatge (25 anys del decés) de l’obra de Ramón Barnadas aplegant unes quaranta teles d’aquest artista representatives dels seus gèneres.

En Barnadas va pintar força temps a Barcelona on la seva obra ha sigut sempre molt ben acollida i és per això que les seves teles són habituals a les principals galeries d’art de la ciutat comtal. En definitiva, Ramón Barnadas és un pintor prestigiós apreciat a arreu.

Aquest quadre reflecteix un paisatge rural que el pintor va realitzar durant el seu darrer any de vida. Extraordinari!

Curs de dret andorrà

Durant el curs universitari 2004-2005, la Facultat de Dret de Tolosa va incorporar a la carrera de dret una assignatura opcional de dret andorrà pensada essencialment pels estudiants andorrans.

Aquesta formació en dret andorrà compta una setantena d’hores de classes presencials que es reparteixen amb dos anys. L’estudi s’estructura en quatre semestres durant els quals s’imparteix una formació teòrica i pràctica del dret.

El curs compendia tot el dret andorrà (fonts del dret, institucions jurisdiccionals, dret de la persona i de la família, dret d’obligacions i responsabilitat civil, contractes, prescripcions, drets reals i dret de successions, dret mercantil, dret penal i procés penal, dret administratiu, dret bancari etc.). Durant el tercer semestre, els estudiants fan un aprenentatge pràctic del dret efectuant una estada de dues setmanes amb un bufet d’advocats o amb una notaria o amb la Batllia (Seu de la Justícia) etc. L’objectiu és de donar una visió pràctica del dret i alhora preparar millor l’estudiant al món del treball que es concreta mitjançant una memòria per escrit.

L’equip docent està format principalment per un grapat d’advocats i de jutges que ens organitzem per impartir les classes, amb alternança, a la Universitat de Ciències Socials de Tolosa i a la Universitat d’Andorra de Sant Julià de Lòria que financen el projecte.

A partir del proper dia 28 de febrer, es repartiran les classes del segon semestre del segon any d’aquesta formació en dret andorrà, al grup d’estudiants andorrans de dret de la Facultat de Dret de Tolosa.

Per més informació vet aquí el temari de la meva intervenció, en el marc del proper curs de dret andorrà:

Dret Civil: pre-contractes i contractes d’arrendament urbans (3 hores)

Bibliografia

I.- INTRODUCCIÓ GENERAL SOBRE ELS CONTRACTES

II.- ELS CONTRACTES PREPARATORIS: LA PROMESA DE CONTRACTE

A.- ELS TRACTES PRELIMINARS

B.- ELS CONTRACTES PREPARATORIS

1.- Definició

2.- El precontracte

III.- EL CONTRACTE D’ARRENDAMENT DE FINQUES URBANES

A.- LES CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DEL CONTRACTE

1.- Concepte

2.- El sotsarrendament

3.- La subrogació

4.- La durada

5.- La tàcita reconducció

6.- La renda

7.- La fiança

8.- Els efectes del contracte

9.- L’extinció del contracte

B.- EL JUDICI DE DESNONAMENT

1.- Introducció

2.- Legitimació

3.- La primera instància

4.- La segona instància

5.- El judici de desnonament

6.- L’enervació de l’acció

7.- L’execució de la sentència de desnonament

Albert Sansa i Santamaria, advocat

Elements d’etnologia jurídica (II)

Reflexió elemental sobre el racisme (sinopsi)

Racisme. Racisme és una paraula recent que ens va aparèixer per primera vegada l’any 1932, al diccionari enciclopèdic de la llengua francesa, le Petit Larousse illustré (Larousse, Paris). Aquesta editorial definia el mot “racisme” com una teoria que tempta preservar la puresa d’una raça dins d’una nació. No obstant això, la noció de racisme existeix des de sempre sota unes formes i unes greugeses molt diferents (de la menyspreança al racisme).

A l’antiguitat per exemple, els grecs es consideraven pertanyents a un poble dotat d’una humanitat perfecta. Així doncs, els demés habitants d’altres llocs estaven considerats com bàrbars, estrangers. Molt a grosso modo, a Espanya, fins al segle XII, sota la dominació islàmica, els cristians, els jueus i els musulmans no vivien junts per raons religioses però entre ells dominava més aviat una bona avinença. Aquella època és coneguda per concentrar molta riquesa i un efervescent xoc de cultures exuberants i fèrtils. Sevilla (primer romana de nom “Hispalis” i després musulmana amb el nom “Ixbilis”), Còrdova i Toledo (la taifa de Toledo) són doncs uns quants exemples d’èpoques on convivència i cultura aclaparadora han deixat la seva impremta fins avui.

Les coses es degraden vertiginosament en el corrent del segle XII quan s’emprenen les croades. D’una banda, cal ressaltar algunes conseqüències de la Reconquesta (Els regnes cristians del nord de la península ibèrica que van conquerir progressivament l’Al-Àndalús) com l’aparició de la idea de l’existència de categories de persones. Els “convertits” al cristianisme eren coneguts com Marannes i, ésser fill d’aquests era sospitós. S’obria doncs, gran, la porta del mite de la puresa de la sang.

D’altra banda, és molt coneguda que l’època colonial es va caracteritzar per una confrontació brutal de civilitzacions completament diferents que va desembocar a l’horrorós sentiment de superioritat i a la radical dominació sobre el nou món. Europa havia d’evangelitzar… Aquest episodi de la història (segles XVI i XVII) és llarg i complexe. Es postulà que els indígenes són inevitablement inferiors. El frare Bartolomé de las Casas va lluitar per la dignitat dels indis. El comerç triangular alimentà inhumanitat i esclavitud. Racisme pletòric.

Els raonaments pessimistes associats a una certa visió romàntica sobre l’existència d’una raça pura neix amb J.A. de Gobinau amb el seu tractat, Essai sur l’inégalité des races humaines (1853-1855). Aquesta tesis es va expandir fortament i va tenir molt èxit concretament a Alemanya.

Un altre pretendent a dotar de valor científic el racisme és l’escriptor alemany Houston Stewart Chamberlain (1855-1927). El pensament racista sosté que hi ha diferències genètiques entre les diverses races i que tots els individus d’una mateixa raça comparteixen les mateixes característiques, i estableix una classificació jeràrquica dels homes en diferents races segons el seu aspecte físic, la seva capacitat intel·lectual i el seu temperament (Del mite de la raça ària representada per la “raça” indo europea que subsistia en estat pur a Alemanya).

A partir de les seves tesis antropològiques, Georges Vacher de Lapouge (1854-1936) va teoritzar científicament la seva visió racista sobre el món classificant i jerarquitzant les races humanes (homo europeus, homo alpinus, homo contractus…)

L’etnocentrisme és un concepte etnològic que apareix a mitjans del segle XX i significa la tendència, més o menys conscient, a privilegiar els valors i les formes culturals d’un grup ètnic el qual om pertany.

Racisme: Doctrina que propugna la inferioritat d’unes races o ètnies humanes respecte a altres, en virtut de la qual se’n justifica la discriminació, la segregació social, l’explotació econòmica, etc. Actitud o comportament inspirats en aquesta doctrina (Diccionari de la llengua catalana, Institut d’Estudi Catalans, 1995).

Racisme: Idéologie fondée sur la croyance qu’il existe une hiérarchie entre les groupes humains, les “races”; comportement inspiré par cette idéologie. Attitude d’hostilité systématique à l’égard d’une catégorie déterminée de personnes: Racisme antijeunes. http://www.larousse.fr/encyclopedie/

Sengles dades històriques:

- 1547: Es legisla una de les primeres lleis racistes en el sentit que es limità l’accés a càrregues per tota persona no jueva.

- 1828: Sufragi universal (exceptuant els negres) als Estats Units.

- 1938: Lleis racials i persecucions dels jueus a Itàlia.

- 1941: “Nacht und Nebel”, amb alemany “Nit i Boira”, sistema creat pel nazis que designava la categoria de presoners destinats a morir sense deixar rastre.

- 1963: “I have a dream”

- 1991: A l’Àfrica del sud, abolició de les darreres lleis reguladores de l’Apartheid.

- 20/01/2009: Barack Obama fa el seu discurs d’investidura com a primer president afroamericà dels Estats Units.

“Pour faire la paix il faut être deux : soi-même et le voisin d’en face.” Aristide Briand

(Les dues fotografies d’aquest post són enxampades de la Wiquipèdia)

Elements d’etnologia jurídica (I)

La meva afecció per l’etnologia neix l’any 1994 gràcies a una classe opcional i semestral del bonhomiós professor d’història del dret a la Universitat de Tolosa (França), el senyor Jacques Poumarède (1). El discurs científic sobre un poble/una població determinada, relacions i particularitats va desvetllar amb mi un fort sentiment de curiositat, de simplicitat, de tendresa i sobretot de tolerància. Vejam, encara no explico el meu gran interès que van suscitar aquelles xerrades d’aquell home gentil, de la mateixa manera que colpeix estupefacció com els aràcnids teixeixen una teranyina.

L’etnologia fa una pregunta fonamental. Per què i com el dret neix en una societat i es transforma?

La complexitat d’aquesta qüestió és inextricable i, malgrat tot, hi han possibilitats de posar en clar, vies de recerca. El primer gest etnològic bàsic consisteix en relegar la reflexió en una actitud relativista. És sempre benvingut l’esforç per relativitzar les coses; no donar-los un valor absolut. Encara que no ho vulguem, ni ho puguem reconèixer en el nostres països occidentals, el Dret és relatiu. A casa nostra, el dret ocupa un lloc molt important i regula la vida social. Tot fa suposar que les nombroses regles de dret que ens prescriuen atorguen llibertat.

Tanmateix, aquesta forma de dret que coneixem no és universal perquè si viatgem a l’extrem orient, per exemple, ens adorarem ràpidament que allà el Dret suscita desconfiança. Allà, les societats estan marcades per la doctrina basada en les ensenyances de Confuci. El confucianisme assenta la seva ètica en la intuïció humana, amor o bondat (el jen) que constitueix la virtut suprema humana. En aquests països com la xina i també com ara Corea i Japó, s’apel·la usualment a l’equitat, a la conciliació, al manteniment de l’equilibri social, a allò que es podria anomenar “harmonia social” que se simbolitza per la forma d’un cercle: sinònim de perfecció i dolcesa. En qualsevol cas, no cal anar tan lluny per relativitzar la noció de dret perquè tenim a Europa (per només citar-ne un d’exemple), la lamentable experiència històrica de l’estat nazi que justament es va caracteritzar per un estat normatiu molt estructurat i rigorós, quasi perfecte, basat en principis monstruosos.

En conclusió caldrà una bona reflexió per fer-se càrrec que el nostre dret no és omnipotent.

Continuarà… amb una exposició del segon gest etnològic bàsic: una breu reflexió sobre el racisme.

1.- Droit des minorités et des peuples autochtones, N. Rouland, S.Pierré-Caps, J.Poumarède, PUF, 1996, 581p.

“Selon ces trois auteurs, l’actualité montre qu’il existe un droit naissant des autochtones et un droit profondément transformé des minorités. Néanmoins, l’histoire indique combien la reconnaissance et le respect des droits de l’Autre ont toujours oscillé entre annihilation et tolérance, et que l’effectivité des règles de droit édictées dépend intimement des circonstances de fait.”

- Norbert Rouland est membre de l’Institut Universitaire de France, où il occupe la chaire d’anthropologie juridiques, et est Professeur à la Faculté de droit d’Aix-en-Provence.

- Stéphane Pierré-Caps est Professeur de droit public et membre du Groupe de recherche et d’études politiques (GREP) à l’Université de Nancy II. Il est également membre de l’URA 892 du CNRS (Société, droit et religion) à Strasbourg.

- Jacques Poumarède est Professeur d’Histoire du Droit à l’Université de Toulouse

L’autèntica recepta del tiramisú

Els observadors s’han posat d’acord per afirmar que aquest any 2009 ens haurem d’estrènyer tots el cinturó.

Davant d’aquestes amargues expectatives proposo desdramatitzar la situació amb una bona cullerada de tiramisú.

El tiramisú són unes postres fàcils i ràpides d’elaborar, econòmic i és un bon aliment d’aspecte gustós i exquisit.

Generalment, el tiramisú agrada a tothom i cadascú el prepara a la seva manera.

Presento doncs, a continuació, la meva recepta del tiramisú.

I.- Ingredients: 4 persones

- 4 ous

- 500 grams de formatge mascarpone

- 100 grams de sucre

- 3/4 de litre de cafè

- uns 200 grams de “boudoirs” (bizcochos durs)

- 3/4 de tassa (mida cafè) de rom o licor de cafè

- verdader cacau amb pols

II.- Elaboració: 30 minuts

1.- Barregem el formatge mascarpone amb el sucre (costa una mica, recomano l’ús del robot de cuina). Després hi aboquem els quatre rovells d’ou i continuem barrejant.

2.- En un lloc a part convertirem les clares al punt de neu. Feta aquesta operació aboquem i barregem delicadament (no hem de trencar el punt de neu) les clares amb el formatge mascarpone.

3.- Emplaçarem en una plata (serà la plata de servir: són normalment de vidre i, o bé ovalada o com es vulgui, però amb una alçada d’uns 8-10 centímetres) els boudoirs que haurem prèviament xopat generosament amb una piscina de cafè (on hi haurem tirat i barrejat el rom).

4.- Quan haurem fet la primera capa de boudoirs xopats; amb una espàtula, escamparem una capa de la crema de mascarpone preparada anteriorment i repetirem l’operació una segona vegada o més, quedant al final a sobre una capa de crema mascarpone.

Aconsello preparar aquestes postres d’un dia per l’altre conservant-les bligatòriament a la nevera.

Aquest plat se serveix havent-lo tret de la nevera mitja hora abans i sobretot havent tirat a l’últim moment i per sobre un polsim de cacau.

III.- Anècdota:

El tiramisú té el seu origen al nord d’Itàlia i en els anys cinquanta. El tiramisú constituïa un bon aliment, un dolç valent que s’oferia als bordells, després de la guerra.

Un bon tiramisú remuntarà els ànims, segur!

FELIÇ 2009!

P.S. He de dir que vaig descobrir el tiramisú, fa temps, gràcies a la Cristina (el sempre excel lent tiramisú de la Cristina). I, més tard també per a la seva elaboració, a l’ocasió d’un matx intens entre la Cristina i l’Armand a Altafulla, primavera 2006.