Ethical code

121d7400És normal, sempre es tenen dubtes sobre el creixement dels nostres fills i el seu benestar. És per això que a nosaltres ens agrada consultar aquí, allà per arribar a la millor conclusió. Pensem que el més important de tot, però, és escoltar el bebè. Tenir una mica de sentit comú i molta paciència.

L’altre dia, consultant internet, vam llegir una denúncia en forma de declaració que no ens va deixar indiferents.

En relació amb això, tot i no ésser l’estil d’aquest bloc, ens permetrem publicar la integralitat de dita declaració sobre el tema tan controversat (això sembla), avui, la relació afectiva dels pares amb el seus bebès.

No sabem ben bé qui hi ha darrera de tot això ni quins són els objectius perseguits ni quan fa que dura l’embolic. Tant se val!

Aquest document fa reflexionar sobre els elements fonamentals de la nostra més contemporània consciència col·lectiva sobre la manera de sentir i d’actuar amb els nostres infants més petits.

Vet aquí la declaració. Vinga, s’obra el debat!

“Declaración sobre el llanto de los bebés

Hombres y mujeres, científicas y profesionales que trabajamos en distintos campos de la vida y del conocimiento, madres y padres preocupados por el mundo en el que nuestros hijos e hijas van a crecer, hemos creído necesario hacer la siguiente declaración:

Es cierto que es frecuente que los bebés de nuestra sociedad Occidental lloren, pero no es cierto que sea normal. Los bebés lloran siempre por algo que les produce malestar: sueño, miedo, hambre o, lo más frecuente y que suele ser causa de los anteriores, la falta del contacto físico con su madre u otras personas del entorno afectivo.

El llanto es el único mecanismo que los bebés tienen para hacernos llegar su sensación de malestar, sea cual sea la razón del mismo; en sus expectativas, en su continuum filogenético no está previsto que ese llanto no sea atendido, pues no tienen otro medio de avisar sobre el malestar que sienten ni pueden por sí mismos tomar las medidas para solventarlo.

El cuerpo del bebé recién nacido está diseñado para tener en el regazo materno todo cuanto necesita, para sobrevivir y para sentirse bien: alimento, calor, apego. Por esta razón, no tiene noción de la espera, ya que estando en el lugar que le corresponde, tiene a su alcance todo cuanto necesita. El bebé criado en el cuerpo a cuerpo con la madre desconoce la sensación de necesidad, de hambre, de frío, de soledad, y no llora nunca. Como dice la norteamericana Jean Liedloff, en su obra “El Concepto del Continuum”, el lugar del bebé no es la cuna ni la sillita ni el cochecito, sino el regazo humano. Esto es cierto durante el primer año de vida y los dos primeros meses de forma casi exclusiva (de ahí la antigua famosacuarentena de las recién paridas). Más tarde, los regazos de otros cuerpos del entorno pueden ser sustitutivos durante algún rato. El propio desarrollo del bebé indica el fin del periodo simbiótico: cuando se termina la osificación y el bebé empieza a andar. Entonces, empieza poco a poco a hacerse autónomo y a deshacerse el estado simbiótico.

La verdad es obvia, sencilla y evidente.

El bebé lactante toma la leche idónea para su sistema digestivo y además puede regular su composición con la duración de las tetadas, con lo cual el bebé criado en el regazo de la madre no suele tener problemas digestivos.

Cuando la criatura llora y no se le atiende, llora con más y más desesperación porque está sufriendo. Hay psicólogos que aseguran que cuando se deja sin atender el llanto de un bebé más de tres minutos, algo profundo se quiebra en la integridad de la criatura, así como la confianza en su entorno.

Los padres, que hemos sido educado en la creencia de que es normal que los niños lloren y de que hay que dejarles llorar para que se acostumbren y que, por ello, estamos especialmente insensibilizados para que su llanto no nos afecte, a veces no somos capaces de tolerarlo. Como es natural si estamos un poco cerca de ellos, sentimos su sufrimiento y lo sentimos como un sufrimiento propio. Se nos revuelven las entrañas y no podemos consentir su dolor. No estamos del todo deshumanizados. Por eso, los métodos conductistas proponen ir poco a poco, para cada día aguantar un poquito más ese sufrimiento mutuo. Esto tiene un nombre común, que es la administración de la tortura, pues es una verdadera tortura la que infligimos a los bebés, y a nosotros mismos, por mucho que se disfrace de norma pedagógica o pediátrica.

Varios científicos estadounidenses y canadiense (biólogos, neurólogos, psiquiatras, etc.), en la década de los noventa, realizaron diferentes investigaciones de gran importancia en relación a la etapa primal de la vida humana. Demostraron que el roce piel con piel, cuerpo a cuerpo, del bebé con su madre y demás allegados produce unos moduladores químicos necesarios para la formación de las neuronas y del sistema inmunológico. En definitiva, que la carencia de afecto corporal trastorna el desarrollo normal de las criaturas humanas. Por eso los bebés, cuando se les deja dormir solos en sus cunas, lloran reclamando lo que su naturaleza sabe que les pertenece.

En Occidente se ha creado en los últimos 50 años una cultura y unos hábitos, impulsados por las multinacionales del sector, que elimina este cuerpo a cuerpo de la madre con la criatura y deshumaniza la crianza. Al sustituir la piel por el plástico y la leche humana por la leche artificial, se separa más y más a la criatura de su madre. Incluso se han fabricado intercomunicadores para escuchar al bebé desde habitaciones alejadas de la suya. El desarrollo industrial y tecnológico no se ha puesto al servicio de las pequeñas criaturas humanas, llegando la robotización de las funciones maternas a extremos insospechados.

Simultáneamente a esta cultura de la crianza de los bebés, la maternidad de las mujeres se medicaliza cada vez más; lo que tendría que ser una etapa gozosa de nuestra vida sexual, se convierte en una penosa enfermedad. Entregadas a los protocolos médicos, las mujeres adormecemos la sensibilidad y el contacto con nuestros cuerpos, y nos perdemos una parte de nuestra sexualidad: el placer de la gestación, del parto y de la exterogestación, lactancia incluida. Paralelamente las mujeres hemos accedido a un mundo laboral y profesional masculino, hecho por los hombres y para los hombres, y que por tanto excluye la maternidad; por eso la maternidad en la sociedad industrializada ha quedado encerrada en el ámbito privado y doméstico. Sin embargo, durante milenios la mujer ha realizado sus tareas y sus actividades con sus criaturas colgadas de sus cuerpos, como todavía sucede en las sociedades no occidentalizadas. La imagen de la mujer con su criatura tiene que volver a los escenarios públicos, laborales y profesionales, so pena de destruir el futuro del desarrollo humano.

A corto plazo parece que el modelo de crianza robotizado no es dañino, que no pasa nada, que las criaturas sobreviven; pero científicos como Michel Odent (1999 y www.primal-health.org), apoyándose en diversos estudios epidemiológicos, han demostrado una relación directa entre diferentes aspectos de esta robotización y las enfermedades que sobrevienen en la edad adulta. Por otro lado, la violencia creciente en todos los ámbitos tanto públicos como privados, como han demostrado los estudios de la psicóloga suizo-alemana Alice Miller (1980) y del neurofisiólogo estadounidense James W. Prescott (1975), por citar sólo dos nombres, también procede del maltrato y de la falta de placer corporal en la primera etapa de la vida humana. También hay estudios que demuestran la correlación entre la adicción a las drogas y los trastornos mentales, con agresiones y abandonos sufridos en la etapa primal. Por eso, los bebés lloran cuando les falta lo que se les quita; ellos saben lo que necesitan, lo que les correspondería en ese momento de sus vidas.

Deberíamos sentir un profundo respeto y reconocimiento hacia el llanto de los bebés, y pensar humildemente que no lloran porque sí, o mucho menos, porque son malos. Ellas y ellos nos enseñan lo que estamos haciendo mal.

También deberíamos reconocer lo que sentimos en nuestras entrañas cuando un bebé llora; porque pueden confundir la mente, pero es más difícil confundir la percepción visceral. El sitio del bebé es nuestro regazo; en esta cuestión, el bebé y nuestras entrañas están de acuerdo, y ambos tienen sus razones.

No es cierto que el colecho (la práctica de que los bebés duerman con sus padres) sea un factor de riesgo para el fenómeno conocido como muerte súbita. Según The Foundation for the Study of Infant Deaths, la mayoría de los fallecimientos por muerte súbita se producen en la cuna. Estadísticamente, por lo tanto, es más seguro para el bebé dormir en la cama con sus padres que dormir solo (Angel Alvarez www.primal.es).

Por todo lo que hemos expuesto, queremos expresar nuestra gran preocupación ante la difusión del método propuesto por el neurólogo E. Estivill en su libro “Duérmete Niño”(basado a su vez en el método Ferber divulgado en Estados Unidos), para fomentar y ejercitar la tolerancia de los padres al llanto de sus bebés. Se trata de un conductismo especialmente radical y nocivo teniendo en cuenta que el bebé está aún en una etapa de formación. No es un método para tratar los trastornos del sueño, como a veces se presenta, sino para someter la vida humana en su más temprana edad. Las gravísimas consecuencias de este método, han empezado ya a ponerse de manifiesto.

Necesitamos una cultura y una ciencia para una crianza acorde con nuestra naturaleza humana, porque no somos robots, sino seres humanos que sentimos y nos estremecemos cuando nos falta el cuerpo a cuerpo con nuestros mayores. Para contribuir a ello, para que tu hijo o tu hija deje de sufrir YA, y si te sientes mal cuando escuchas llorar a tu bebé, hazte caso; cógele en brazos para sentirle y sentir lo que está pidiendo. Posiblemente sólo sea eso lo que quiere y necesita, el contacto con tu cuerpo. No se lo niegues.

Cuando un recién nacido aprende en una sala de nido que es inútil gritar… está sufriendo su primera experiencia de sumisión. (Michel Odent)

Para más información, te recomendamos los siguientes libros:

  • Nuestros hijos y nosotros, M.F. Small, Ed. VergaraVitae (Buenos Aires)
  • Bésame mucho, Carlos González, Ed. Temas de Hoy
  • El Concepto del continuum (En busca del bienestar perdido), Jean Liedloff, Ed. Obstare
  • El bebé es un mamífero, Michel Odent, Ed. Mandala”

(Autor: Plataforma del sueño infantil)

Tres formatges

Amb aquest post em proposo propinar-vos el plaer que produeix el formatge. Tinc una debilitat pels formatges. M’agrada llançar-me a la persecució del formatge fi i delicat. L’exquisidesa d’aquesta massa genial fa que ràpidament un tingui aquesta debilitat.

Em precipito sempre a la formatgeria per trobar noves conquestes. És un autèntic plaer observar la complexitat i la diversitat de formatges que tenim al nostre abast. N’hi ha que són pantagruèlics, d’altres molt pudents, les crostes dels uns als altres són molt diferents, de tots els colors, tous, cremosos, durs o menys durs i tots de procedències d’arreu del món.

El formatge forma part del nostre paisatge gastronòmic per raons culturals però també per raons nutricionals. El formatge és molt ric amb calci i amb vitamines A, B i D, i també aporta excel·lents proteïnes animals. El formatge constitueix una bona protecció contra les càries dentals perquè facilita la fixació del fluor. En fi és important variar de formatge per gaudir de les seves qualitats i també per preservar el plaer inaudit de degustar-los.

Més que un tast, el que us proposo a continuació és una veritable menja. He seleccionat tres formatges ben diferents que es complementen molt bé entre ells. Aquesta trilogia és òptima acompanyada d’un bon pa, un bon vi i una confitura. Em permeto només precisar que ara es troben fàcilment al mercat excel·lents confitures condimentades que es mesclen divinament amb el formatge. Com per exemple la confitura de pera amb comí i/o la confitura de cirera amb timó etc.

1.- Saint-félicien

Fromage-saint-felicien

El Saint-félicien és un formatge francès de vaca (Dauphiné) que es caracteritza per la seva textura molt cremosa. De fet més que cremós, aquest formatge és coulant. És molt suau i la combinació amb la confitura és única. Es troba fàcilment al mercat però no sempre en condicions òptimes raó per la qual abstenir-se de comprar-ne si no es conserva en una nevera humidificador.

2.- Comté

comte_IMG_3472

El comté també és un formatge francès de vaca (Franche-Comté). És semi dur i té molt cos. La seva paleta gustativa és molt rica. Aconsello la seva degustació amb tires relativament fines.

3.- Cambozola

300px-Cambozola_cheese

El cambozola és un formatge alemany de vaca i té un sabor característic. És un formatge compacte però a la vegada cremós, ric i humit amb el toc d’acidesa del formatge blau. Per entendre’ns, és una combinació del formatge camembert francès i el gongorzola italià.

Ho deixo a la vostra discreció!

La millor recepta de la panacota

Estem poc a poc acabant l’any 2009 i els mitjans de comunicació insisteixen, cada dia més, que aquesta crisi no està pas a punt d’exhaurir-se.

Per travessar aquesta fase difícil a la que tots poc o molt estem endinsats, proposo accelerar un canvi brusc i favorable…

Com?

Amb la preparació i la degustació d’una bona panacota casolana.

I.- Ingredients: 4 persones

- 1 litre de nata líquida

- 80 grams de sucre

- 2 beines de vainilla

- 1 llimona

- 3 fulles de gelatina

- 1 polsim de canyella (presentació)

II.- Elaboració: 30 minuts + refredar

1.- Amb un ganivet fi, obrirem les beines de vainilla i pelarem un tros de crosta d’una llimona. Farem bullir suaument la nata líquida havent-hi abocat el sucre, la vainilla i la crosta de la llimona. Ho deixarem infusionar al foc, tot, un bon quart d’hora remenant amb una cullera de fusta.

2.- Treurem la cassola del foc. Arreplegarem les beines i les peles de la llimona. Seguidament, afegirem la gelatina que haurem prèviament deixat en remull amb aigua freda.

3.- Finalment posarem la barreja en un motlle o en pots individuals (disposar una base de mig dit de caramel líquid) o allà on us anirà bé per fer la millor presentació i, ho deixarem a la nevera tres o quatre hores.

El resultat obtingut és deliciós, com una mena de flam de color blanc, suau i subtil.

La panacota sols ser ben acompanyada amb els colors vius d’una maduixa, o amb una salsa de mango etc.

III.- Anècdota:

La panacota ve de l’italià panna cotta que literalment significa nata cuita.

Així dedico aquest post a la Marta i als nens.

l

Vi: suc de raïms fermentats (3)

De tant en tant anàvem al restaurant per exalçar la vida d’estudiant.

M’encantava demanar el vi negre i beure-me’l!

Un pichet de vin rouge, s’il vous plaît.

El pichet és la típica àmfora de vi amb general de vidre. N’existeixen de molts tipus i volums. Les més petites fan molta gràcia (en recordo fins i tot algunes per una sola persona, suposo que hi cabia l’equivalent de dues copes de vi…). És molt usual que el pichet acompanyi el menú econòmic del dia. M’atreien sempre les minúscules deposicions de calci en el nervi de l’ansa i en el mateix gravat de la marca al cul del brot que amb el temps oposa resistència a qualsevol acció abstergent i, es consolida. Potser m’equivoco però diria que emplenaven aquestes simpàtiques tupines amb Corbières, Gaillac o Bordeaux: vins de taula suaus, frescs, econòmics i sense complicacions.

Per poder treure tot el partit possible d’allò que estic explicant cal situar-se en temps passat quan vivia i estudiava a Tolosa. A l’hivern a la ciutat rosa hi fa molt fred. La boira és sovint present per fer sortir dels réverbères una lluor tènue, bruna i decreixent en forma de piga gegant, perfecta i benigna que engalanen romànticament els ponts damunt de la Garona. Després de París, Tolosa és la segona ciutat universitària de l’hexàgon i compta amb més de 150.000 estudiants dels quals a molts no se’ls hi escapa l’essència de la Place Saint-Pierre. Aquesta plaça és el lloc preferit de trobada dels estudiants els dijous (cèntric, d’accés pel pont o pel moll Saint-Pierre, pel carrer Valades, pel moll Lucien Lombard o pel carrer Pargaminières). I, cada tercer dijous del mes de novembre s’emplena de gom a gom per celebrar festa grossa car “le beaujolais nouveau est arrivé!”. Ho diré fluixet per no enfadar a ningú: patètic.

Els divendres al vespre, m’agradava molt anar a un lloc que ja no existeix (em sembla que ara hi ha una farmàcia o una òptica) i es deia Le Café Capoul. Allà ens servien la copa de vi a pressió com si fos una cervesa, asseguts als tamborets de la barra llarga súper fashion. Aquest lloc es trobava a la plaça Wilson i, era molt interessant perquè no hi regnava forçosament l’ambient estudiantil. Recordo que la música era força experimental i se sentia bastant fusion (en tot cas estàvem lluny de la salsa i de Claude François…). Els dissabtes, fins i tot s’hi havien programat petits concerts de guitarra acústica.

Tot plegat per dir que malgrat el vi francès ocupa un lloc més aviat reduït a les nostres muntanyes la veritat és que, d’ara endavant, ens mereixem prestar-hi més atenció. Per això, us invito a consultar aquest mapa informatiu.

france_vins1france_vins_legende

Vi: suc de raïms fermentats (2)

Les meves primeres experiències amb el vi daten de principis dels anys noranta. Una època de la nostra vida somorgollada en la ignorància supina ritmada per la superxeria de la repetició successiva en defensa dels sons de l’àlbum Innuendo. Encara no teníem divuit anys i encara no sabíem com ens guanyaríem el jornal. D’una cosa, però, estàvem ben segurs: havíem de pujar tant sí com no a Erts, amb taxi, fent autoestop o a peu. Això es trobava només a uns set quilòmetres de distància, per una carretera sinuosa que fa pujada i que sovint està nevada a l’hivern.

Ens agradava molt el guió d’aquesta pel·lícula on cadascú de nosaltres podia, una estona, convertir-se en una persona adulta. Sopar a fora en companyia dels amics, fer els primers trincs i després sortir a la borda eurítmica del costat no suposava cap trilema per ningú. Fa poc m’han enviat una foto (gràcies Martí) que justament immortalitza molt simpàticament aquells temps. Fem una mica de voyeurisme (retrospectiu) que està de moda. Vinga, a la merda!

foto-11

Amics, us demano disculpes per publicar lliurement aquesta fotografia, sense cap mena de consentiment de la vostra part… Ho faig amb tota la simpatia del món!

mateus2

No tinc cap intenció de fer cap més revelació que no sigui la de recordar amb vosaltres aquells moments tan exquisits de la nostra vida. A les taules on sopàvem no hi podia faltar el Mateus. Les peculiars ampolles ovalades de Mateus rosat es barrejaven amb nosaltres transgredint així la nostra puerícia.

El Mateus és un vi d’origen portuguès, suau, afruitat, amb una mica d’agulla i que se serveix fresc a una temperatura d’uns 8-10 graus. Aquesta ampolla de vi em recorda aquelles tendres trobades i és per això que acabo de decidir posar-ne una a la meva cistella de la compra perquè estic segur que acompanyarà impecablement una exquisida amanida, un dia d’aquests de primavera.

Triiinc!

Vi: suc de raïms fermentats (1)

“Beure bon vi és enteniment; el que no és bo és beure’l dolent.”

Aquesta dita popular és prou divertida fins que t’encolomen irremeiablement la infernal carta dels vins. Què vol dir doncs, què tots els vins de la carta són bons o que són dolents?

Ves per on, mai no hauria dit que fos tan ignorant! No és una carta de vins això, és un llibre gruixut i de grans dimensions, un manual complexe, sense cap mena d’explicacions: sort. Realment, és com una espècie de tractat que no s’hi entén res, que pesa molt i que sovint està ronyós. La gent que em coneix sap que no sóc una persona maniàtica però com que els mitjans de comunicació insisteixen tant amb que les mans són un focus infecciós de microbis de qualsevol mena llavors t’acolloneixes. Creure’s tot el que diuen significaria passar-se tot el dia al lavabo prement els dosificadors de sabó i perdre un moment la respiració de tant plorar.

Masses preguntes m’assetgen! Quantes mans i quanta estona hauran estat manipulant aquesta carta abans de posar-la a les meves mans? Miro discretament al meu voltant; el restaurant està quasi buit, quin silenci! Només una taula està ocupada. Sembla una parella d’uns seixanta anys. Ell, fa més aviat bona cara i ella està d’esquena: no l’ha puc veure des d’aquí! És diumenge. És un quart de dues de la tarda. Per molta gent és molt aviat encara per dinar. Siguem raonables, suposo que avui no correm el risc de prendre mal. L’agafo. La tapa és molt espesa, sembla cuir. No l’ensumaré. L’obro. El llibre conté moltíssimes referències de vins. És impressionant i interminable els tipus de vins seleccionats. Vins catalans, espanyols, francesos (italians i argentins!), de moltes regions diferents, denominacions a dojo. Blancs, negres i rosats. Poden ser escumosos. Joves i vells. Referència de les anyades. Caves i xampanys. Aperitius i licors, etc. I quins preus més exorbitants, Déu meu!! Un món, vaja!

En definitiva, el document sembla molt exhaustiu i tots els vins estan meticulosament ordenats, amb uns títols i subtítols i, la nota a peu de pàgina del número de foli en el que ens trobem. Algú se les mira aquestes bíblies víniques? I ara què faig davant d’aquesta situació vibràtil?

foto_parnot13296La foto no l’he feta jo!

1.- Escolleixo la mateixa ampolla de vi de la taula de costat? Això em pot costar un ull de la cara. 2.- Els ulls se me’n van cap als preus. I amb general, guanya el concurs del preu més econòmic. Aquest sistema és bastant ràpid de fer i no cal tenir molta traça. 3.- L’actitud més conservadora és la que consisteix amb escollir sempre la mateixa ampolla de vi. 4.- Per beure, el vi de la casa, sisplau! No és una mala opció. Però quin sentit té el vi de la casa quan fa un moment t’invitaven a examinar la subtilesa i el nombre de referències d’ampolles de vi. 5.- Deixar-se aconsellar. No, mai! No perdem el temps… 6.- Fer-te l’interessant escollint una ampolla no forçosament molt coneguda, segur que és vi, i distreus una estona l’atenció dels teus acompanyants. 7.- Crec que no quedes malament deixant escollir a la persona que t’acompanya. Però és clar, si és la teva dona no li pots fer aquest lleig…

Tan complicat s’ha de convertir escollir una ampolla de vi?

M’agrada el vi. No sé quin escollirem al final però el qui sí és cert és que en els nostres països el vi forma part de la nostra cultura. El vi és un color, un olor, un sabor i sobretot una elaboració de molta gent i pobles sencers que hi participen. Una experiència de moltes persones treballadores que s’estimen a pler la terra, el cep de la vinya i la tradició. L’elaboració del vi és tot un món que m’esforçaré d’entendre d’ara endavant i com diu el simpatiquíssim Marcel Gorgori: ”De vins se n’aprèn tastant-ne, però també parlant-ne…”

Doncs, parlem-ne!

Elements d’etnologia jurídica (IV)

totem-pole-2Fotografia del National Geographic

Potlatch: cerimònia

Potlatch és una paraula utilitzada pels etnòlegs per designar diverses cerimònies ostentatòries i dispendioses que donen lloc a unes festivitats, a unes declaracions públiques, així com a unes distribucions i sobretot a unes destruccions de béns. Aquesta paraula és provinent de la llengua indígena d’Amèrica del nord i m’interessa particularment la seva accepció més radical.

És el principi segon el qual la producció de sobrant no és operant. Aquesta pràctica corrent, de les tribus índies del nord-oest americà és la manifestació del temor per a l’acumulació de béns, sovint percebuda com una pèrdua d’independència i que origina obligatòriament l’aparició d’una estructura de classes.

L’acumulació és sinònim de risc de guerra i de competició permanent. La solució passa doncs per la destrucció dels béns mitjançant un ritual per mantenir l’activitat econòmica i la supervivència del grup. Aquestes esmentades societats presenten unes semblances molt importants amb les societats de l’edat de pedra que són societats dites d’oci que es passen el dia pintant-se el cos i pentinant-se, enlloc de produir. Les societats tradicionals coneixen uns mecanismes de regulació en concordança entre el poble i la natura.

“La vertu exemplaire du potlatch est donnée dans cette possibilité pour l’homme de saisir ce qui lui échappe, de conjuguer les mouvements sans limite de l’univers avec la limite de ce qui lui appartient.” Georges Bataille, La Part Maudite

Potlatch: fenomen religiós

“Le potlatch est d’abord une fête, mais ce n’est pas une fête quelconque, mais plutôt une institution qui englobe tous les aspects de la vie des Kwakiutl. Le potlatch est donc à la fois événement religieux, politique, artistique, economique et théâtrale. C’est ce que Mauss appelle un fait social total. Une religion réussie est une religion qui est parvenu à intégrer pratiquement tous les aspects de la vie humaine et leur donner un sens.

Une religion est un mécanisme culturel dont la fonction première est de donner sens à l’existence humaine. Une religion fournit deux choses: 1.- une cosmologie, c’est à dire un ensemble de croyances qui établit un cadre conceptuel dans lequel le monde qui nous entoure peut être interprété et compris 2.- ensuite une stratégie permettant d’atténuer ou éliminer le problème de l’aliénation humaine.” Paul Gosselin

Elements d’etnologia jurídica (III)

13-ymago_pp0002052_03Home amb una vestimenta de festa, Brasil, poble bororo (Foto del museu quai Branly, Paris).

Va ser fotografiat amb tots els seus adornaments. Es pot destacar una arracada labial propi del seu clan i una gran corona de plomes vermelles i grogues. Dóna la sensació que exhibeix un ric adornament per un moment etern.

De l’estructuralisme:

L’estructuralisme correspon al corrent de pensament de la dècada de 1960 que tendeix a privilegiar, d’una banda, la totalitat en relació amb l’individu, d’altra banda, la sincronicitat dels fets per sobre de la seva evolució, i, finalment les relacions que uneixen aquests fets, més que els fets mateixos en el seu caràcter heterogeni i anecdòtic (La Gran Enciclopèdia en català d’Edicions 62).

He de reconèixer que aquest concepte deixa perplex. Més que res, perquè aquest corrent se centra en l’estudi d’una significació purament cultural, complexa, sens dubte a contingut anacrònic evident i, respecte d’això, molts s’afanyen desafortunadament donant per bo l’extrapolació. Així i tot, ens mereixem una explicació clara, gens prolixa que no estic segur de resoldre prou satisfactòriament. Però ara és massa tard per fer-me enrere.

Per ser exactes, el punt de partida de l’estructuralisme es troba en la distinció entre llenguatge, llengua i parla. La llengua és el component social del llenguatge, que imposa als individus les convencions necessàries per a l’exercici de la parla, que es la manifestació individual d’aquesta. L’estructuralisme postula el predomini del sistema sobre els elements de la llengua i intenta desglossar-los mitjançant les relacions que hi ha entre ells (La Gran Enciclopèdia en català d’Edicions 62).

tristes-tropiquesL’antropòleg francès (28/11/1908), Claude Lévi-Strauss és el principal exponent de l’estructuralisme. Claude Lévi-Strauss ha dedicat tota la seva vida a l’observació, a la descripció i a l’estudi de la seva experiència amb aquestes poblacions dites “arcaiques” o “primitives” que es troben en petits nombres a Austràlia, a Àfrica, a Brasil, al Paraguai etc. L’any 1955 va publicar un llibre imprescindible, “Tristes tropiques” que és essencialment un viatge filosòfic amb un enfocament sensible i apassionat que aquest perspicaç observador va adreçar al món amerindi i particularment a la cultura amazònica (els bororos etc).

Les teories d’aquest erudit han influenciat considerablement la ciència social, la filosofia, la literatura i la religió comparada del segle XX. L’antropologia ha de construir models estructurals capaços de desxifrar i descriure la realitat, i capaços de reduir a un ordre l’aparent arbitrarietat de les diverses formes de relacions humanes.

“Lévi-Strauss considera que el pensament salvatge té el mateix afany classificador i ordinador que el pensament científic modern, i és igualment un pensament sistemàtic. De fet, no obstant això, amb el nom de pensament salvatge, designa un sistema de postulats precisos per fundar un codi que permeti traduir l’”altre” en el “nostre”. En particular mostra que els mites, lluny de ser meres construccions fantasiadores, constitueixen elements d’ordenació i classificació mitjançant les quals les cultures que les sustenten pretenen donar sentit i explicació de tots els fenòmens que les afecten.

Així el pensament salvatge presenta una estructura tan lògica com el pensament modern. A més a més, darrere l’aparent diversitat de mites pertanyents a cultures diferents i allunyades, l’etnòleg estructural pot classificar-los en diferents grups que manifesten unes estructures semblants, de manera que hi ha una lògica dels mites que pot estudiar l’antropòleg estructuralista.”

Aquest preeminent investigador revela que aquestes societats primitives que va estudiar a mitjans del segle XX, vivien en un medi ambient natural, totalment a fora dels processos de descolonització i del modernisme. Aquests pobles són capaços de subvenir a les seves necessitats amb un mínim esforç. Des d’aquesta perspectiva, m’agradarà explicar en un pròxim post la noció totèmica absolutament excepcional que encarna el terme “Potlatch”.

Continuarà…

2580Màscara amb transformació, Canadà, poble kwakiutl (Foto del museu quai Branly, Paris). Aquesta màscara s’obra en dues parts. Tancada, representa un corb o una àguila i, oberta representa un rostre humà. S’associava a uns ritus d’iniciació que se celebraven a l’hivern. Durant aquestes cerimònies, religioses i teatrals alhora, s’esperava que l’esperit dels avantpassats s’introduís enmig dels homes. Claude Lévi-Strauss s’interessava molt per aquests tipus de màscara per la capacitat de poder afirmar: “la omnipresència del sobrenatural i la pul·lulació dels mites”.

Ramón Barnadas

ramonbarnadas

Fotografia de la Fundació Caixa Girona

La galeria d’art Les Voltes (Sant Tomàs 4, Olot) va presentar del 20 de desembre del 2008 al 22 de gener del 2009 una selecció d’una quinzena d’olis sobre tela amb motiu del centenari d’un dels pintors olotins més representatius de la generació d’artistes catalans formats als anys vint i trenta del segle passat: Ramón Barnadas (1909-1981).

Una reflexió sobre aquesta mostra m’ha fet reforçar la idea de que aquest artista és inconfusible perquè la seva obra esbotza increïblement aquells convencionalismes més remots. La densa i lluminosa carrera d’aquest pintor destaca per la seva impàvida habilitat de rebolcar-se en la disbauxa perspectivista d’entendre la pintura més enllà de les lliçons, del realisme i de l’impressionisme. Barnadas forma part de l’avantguarda evolucionista indiscutible de la pintura a Catalunya. Barnadas es capaç de marcar el seu propi llenguatge paisatgístic buscant i assolint desesperadament nous conceptes pictòrics. Pretén doncs, en el fons, resoldre les eternes paradoxes de la cançoneta artística identificadora.

L’experiència personal d’en Barnadas dominada per l’exaltació de la simplificació i sobretot de la necessitat de pintar diversos àmbits temàtics com el paisatge, la figura humana, els animals, la natura morta, les famílies gitanes i els banyistes simultanieja amb un inimitable talent.

A principis de l’any 2006, el centre cultural la Fontana d’Or a Girona va acollir una exposició homenatge (25 anys del decés) de l’obra de Ramón Barnadas aplegant unes quaranta teles d’aquest artista representatives dels seus gèneres.

En Barnadas va pintar força temps a Barcelona on la seva obra ha sigut sempre molt ben acollida i és per això que les seves teles són habituals a les principals galeries d’art de la ciutat comtal. En definitiva, Ramón Barnadas és un pintor prestigiós apreciat a arreu.

imgp4449

Aquest quadre reflecteix un paisatge rural que el pintor va realitzar durant el seu darrer any de vida. Extraordinari!

Curs de dret andorrà

amphi

Durant el curs universitari 2004-2005, la Facultat de Dret de Tolosa va incorporar a la carrera de dret una assignatura opcional de dret andorrà pensada essencialment pels estudiants andorrans.

Aquesta formació en dret andorrà compta una setantena d’hores de classes presencials que es reparteixen amb dos anys. L’estudi s’estructura en quatre semestres durant els quals s’imparteix una formació teòrica i pràctica del dret.

El curs compendia tot el dret andorrà (fonts del dret, institucions jurisdiccionals, dret de la persona i de la família, dret d’obligacions i responsabilitat civil, contractes, prescripcions, drets reals i dret de successions, dret mercantil, dret penal i procés penal, dret administratiu, dret bancari etc.). Durant el tercer semestre, els estudiants fan un aprenentatge pràctic del dret efectuant una estada de dues setmanes amb un bufet d’advocats o amb una notaria o amb la Batllia (Seu de la Justícia) etc. L’objectiu és de donar una visió pràctica del dret i alhora preparar millor l’estudiant al món del treball que es concreta mitjançant una memòria per escrit.

L’equip docent està format principalment per un grapat d’advocats i de jutges que ens organitzem per impartir les classes, amb alternança, a la Universitat de Ciències Socials de Tolosa i a la Universitat d’Andorra de Sant Julià de Lòria que financen el projecte.

A partir del proper dia 28 de febrer, es repartiran les classes del segon semestre del segon any d’aquesta formació en dret andorrà, al grup d’estudiants andorrans de dret de la Facultat de Dret de Tolosa.

Per més informació vet aquí el temari de la meva intervenció, en el marc del proper curs de dret andorrà:

Dret Civil: pre-contractes i contractes d’arrendament urbans (3 hores)

Bibliografia

I.- INTRODUCCIÓ GENERAL SOBRE ELS CONTRACTES

II.- ELS CONTRACTES PREPARATORIS: LA PROMESA DE CONTRACTE

A.- ELS TRACTES PRELIMINARS

B.- ELS CONTRACTES PREPARATORIS

1.- Definició

2.- El precontracte

III.- EL CONTRACTE D’ARRENDAMENT DE FINQUES URBANES

A.- LES CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DEL CONTRACTE

1.- Concepte

2.- El sotsarrendament

3.- La subrogació

4.- La durada

5.- La tàcita reconducció

6.- La renda

7.- La fiança

8.- Els efectes del contracte

9.- L’extinció del contracte

B.- EL JUDICI DE DESNONAMENT

1.- Introducció

2.- Legitimació

3.- La primera instància

4.- La segona instància

5.- El judici de desnonament

6.- L’enervació de l’acció

7.- L’execució de la sentència de desnonament

Albert Sansa i Santamaria, advocat