De tant en tant anàvem al restaurant per exalçar la vida d’estudiant.
M’encantava demanar el vi negre i beure-me’l!
“Un pichet de vin rouge, s’il vous plaît.”
El pichet és la típica àmfora de vi amb general de vidre. N’existeixen de molts tipus i volums. Les més petites fan molta gràcia (en recordo fins i tot algunes per una sola persona, suposo que hi cabia l’equivalent de dues copes de vi…). És molt usual que el pichet acompanyi el menú econòmic del dia. M’atreien sempre les minúscules deposicions de calci en el nervi de l’ansa i en el mateix gravat de la marca al cul del brot que amb el temps oposa resistència a qualsevol acció abstergent i, es consolida. Potser m’equivoco però diria que emplenaven aquestes simpàtiques tupines amb Corbières, Gaillac o Bordeaux: vins de taula suaus, frescs, econòmics i sense complicacions.
Per poder treure tot el partit possible d’allò que estic explicant cal situar-se en temps passat quan vivia i estudiava a Tolosa. A l’hivern a la ciutat rosa hi fa molt fred. La boira és sovint present per fer sortir dels réverbères una lluor tènue, bruna i decreixent en forma de piga gegant, perfecta i benigna que engalanen romànticament els ponts damunt de la Garona. Després de París, Tolosa és la segona ciutat universitària de l’hexàgon i compta amb més de 150.000 estudiants dels quals a molts no se’ls hi escapa l’essència de la Place Saint-Pierre. Aquesta plaça és el lloc preferit de trobada dels estudiants els dijous (cèntric, d’accés pel pont o pel moll Saint-Pierre, pel carrer Valades, pel moll Lucien Lombard o pel carrer Pargaminières). I, cada tercer dijous del mes de novembre s’emplena de gom a gom per celebrar festa grossa car “le beaujolais nouveau est arrivé!”. Ho diré fluixet per no enfadar a ningú: patètic.
Els divendres al vespre, m’agradava molt anar a un lloc que ja no existeix (em sembla que ara hi ha una farmàcia o una òptica) i es deia Le Café Capoul. Allà ens servien la copa de vi a pressió com si fos una cervesa, asseguts als tamborets de la barra llarga súper fashion. Aquest lloc es trobava a la plaça Wilson i, era molt interessant perquè no hi regnava forçosament l’ambient estudiantil. Recordo que la música era força experimental i se sentia bastant fusion (en tot cas estàvem lluny de la salsa i de Claude François…). Els dissabtes, fins i tot s’hi havien programat petits concerts de guitarra acústica.
Tot plegat per dir que malgrat el vi francès ocupa un lloc més aviat reduït a les nostres muntanyes la veritat és que, d’ara endavant, ens mereixem prestar-hi més atenció. Per això, us invito a consultar aquest mapa informatiu.


Arxivat sota: Català | Etiquetat: Música, Societat, Toulouse, Universitat, Vi | Deixa un Comentari »



La foto no l’he feta jo!
Fotografia del National Geographic
Home amb una vestimenta de festa, Brasil, poble bororo (Foto del museu quai Branly, Paris).
L’antropòleg francès (28/11/1908), Claude Lévi-Strauss és el principal exponent de l’estructuralisme. Claude Lévi-Strauss ha dedicat tota la seva vida a l’observació, a la descripció i a l’estudi de la seva experiència amb aquestes poblacions dites “arcaiques” o “primitives” que es troben en petits nombres a Austràlia, a Àfrica, a Brasil, al Paraguai etc. L’any 1955 va publicar un llibre imprescindible, “Tristes tropiques” que és essencialment un viatge filosòfic amb un enfocament sensible i apassionat que aquest perspicaç observador va adreçar al món amerindi i particularment a la cultura amazònica (els bororos etc).
Màscara amb transformació, Canadà, poble kwakiutl (Foto del museu quai Branly, Paris). Aquesta màscara s’obra en dues parts. Tancada, representa un corb o una àguila i, oberta representa un rostre humà. S’associava a uns ritus d’iniciació que se celebraven a l’hivern. Durant aquestes cerimònies, religioses i teatrals alhora, s’esperava que l’esperit dels avantpassats s’introduís enmig dels homes. Claude Lévi-Strauss s’interessava molt per aquests tipus de màscara per la capacitat de poder afirmar: “la omnipresència del sobrenatural i la pul·lulació dels mites”.


Racisme. Racisme és una paraula recent que ens va aparèixer per primera vegada l’any 1932, al diccionari enciclopèdic de la llengua francesa, le Petit Larousse illustré 
La meva afecció per l’etnologia neix l’any 1994 gràcies a una classe opcional i semestral del bonhomiós professor d’història del 