Charlie Hebdo: satíric

Estava pensant: “Au! Serà l’ocasió de publicar un post amb francès!”. Fa temps que tinc ganes de fer quelcom amb francès.

Però en realitat, m’ha fet tanta mandra passar-me a aquesta llengua que ni tan sols ho he provat. Com se suposa que havia de començar per captar un públic que acostuma a llegir-nos amb català i castellà?

Moi d’abord les journaux, faut que je le dise tout de suite, j’ai jamais pu les lire en entier, je les ai toujours trouvée tristes, avec ses articles qui n’en finissent pas, ses chroniques et ses annonces qui ne vont nulle part. Mais quand on y ajoute l’actualité politique et économique en plus, c’est à pas y tenir.

La influència de la llum sobre la meva closca després d’una rufagada nit d’ullals en eiximent ha sigut suficient per tirar-me enrere. Siguem pràctics, adoptaré el català. Deixarem el francès d’adopció acadèmica per un altre dia. I vés a saber potser la sang profundament andalusa dels meus fills m’obligarà més endavant també a escriure en la forma dialectal del castellà andalús que tant m’enamora. El meu nyeu-nyeu em posa histèric. Som-hi!

Últimament repeteixo les ganes de repassar l’actualitat més satírica del conegut setmanari francès Charlie Hebdo. M’agrada de temps en temps comprar aquest hebdomadari per moltes raons. La primera perquè és un document prim, lleuger i que plegat amb dues o tres vegades cap discretament a la butxaca de l’abric. En algunes ocasions, durant el dia, en desplaçaments etc., es pot convertir en una de les millors companyies.

De tradició llibertària l’esperit d’aquesta publicació està basat en l’humor. Els dibuixos, les vinyetes, les il·lustracions, els colors, el blanc i negre, la samfaina, l’enrenou i les historietes de tots els gustos estan atapeïts anàrquicament. Ho critiquen tot d’una manera sistemàtica i té la propietat de reaccionar sovint irrespectuosament. Aquest paper intoxica i desintoxica i per tant és una bona bravada d’aire fresc. Hi participen activament dibuixants de còmics i caricaturistes com Cabu, Willem, Tignous, Riad, Sattouf, Riss, Luz, Kamagurka, Jul, Honoré, Charb, Catherine i Wolinski. Per cert, generacions com la meva coneixem una mica el primer de tots per les seves aparicions en el programa infantil de la televisió francesa de principis dels anys vuitanta Récré A2.

Quan em venen ganes de comprar-ne un, que has de fer una bona caminada per arribar-hi i que resulta que aquella setmana s’han esgotat perquè en fan venir pocs o bé que no n’han arribat llavors pots clicar simplement aquí: Charlie Hebdo.

Un setmanari, qui-sap-lo divertit!

El temps corre

1.- Vaig obtenir aquesta imatge amb la meva càmara digital fa cinc anys.

Aquesta fotografia reprodueix l’esglèsia de Sant Esteve d’Andorra la Vella, un dia nevant, des de la finestra del meu despatx.

2.- A l’ocasió d’un viatge romàntic a la Toscana vaig captar, emocionat, un curiós fanal de l’enllumenat públic en suspensió. Per cert, Marta, on era? A Pisa o a La Spezia?

3.- Aquell mateix estiu vaig tenir l’ocasió de creuar el toll (com diu la gent) per primera vegada a la meva vida, per fer una travessia excepcional per l’estat de Califòrnia (Estats Units d’Amèrica).

Aquesta magnífica fotografia de la Vall de la Mort (Death Valley) paratge desert, moltes vegades per sota del nivell del mar i on s’ostenta el rècord de la temperatura més alta de la terra (58,1º) evidencia que en aquell país predomina l’eminència dels contrastes. De tot això fa quatre any i mig.

4.- Ara farà tot just dos anys que existeix aquest bloc. Un diari interactiu no forçosament personal al que no li donava molt temps de vida perquè la regularitat dels posts podia fàcilment trontollar.

5.- Però, en definitiva, avui amb una cinquantena d’articles al nostre actiu, bastantes visites (més de 7.000) i moltes ganes de continuar aquest camí plegats, us donem a tots les gràcies pel vostre interès. Gràcies.

Per cert, el post més visitat d’aquest bloc és l’intitulat: L’autèntica recepta del tiramisu. Què gormands que sou!!

Arran d’aquesta publicació, confio més endavant poder tractar temes relacionats amb els viatges sovint amb finalitats recreatives. I en aquest sentit, blocs com el del meu apreciadíssim amic Lazlo n’és un excel·lent exemple il·lustratiu: Europa, una moto i 90 dies, el seu repte inèdit personal.

Bon viatge!

*Les tres fotos les he fetes jo, són xules oi?

Conciliación laboral

El cariño entre padres e hijos, vínculo parental, es una necesidad biológica de todos los primates:“…los procesos del vínculo, entonces, no pueden más ser vistos simplemente como un medio para mantener durante el desarrollo la proximidad y el contacto con una figura de referencia afectiva, sino que llega a ser el sistema autorreferencial por excelencia para el desarrollo de la indentitad personal” (John Bolwby)

Bolwby, era el cuarto de seis hijos. Criado por una niñera, muy a la moda tradicional británica de su clase, con cuatro años se queda sin su amada babysitter, hasta ese momento su principal cuidadora. Debido a sus experiencias de niño, mostró una inusual sensibilidad al sufrimiento infantil a través de su vida y ya en el siglo pasado nos describía el proceso por el cual el infante desarrolla un firme apego o unión a su madre durante sus primeros años de vida y nos hacía saber que si éste se rompe causaría serias consecuencias.


Pero a pesar de las evidencias, el instinto, los estudios, y el sentido común, el mundo laboral, diseñado por los hombres y para los hombres, continúa pasando como una apisonadora sobre muchísimas mujeres que no tienen elección: familia o trabajo. Nadie parece plantearse cómo esa ruptura forzosa a tan temprana edad afecta a la salud y a la vida emocional del pequeño, que se pasa la mayor parte del día en brazos ajenos, enganchado al falso consuelo del chupete y del biberón.

En este sentido, y en muchos otros, el autor de “Bésame mucho” es rotundo: nos recuerda los experimentos con gorilas que se “olvidan” de cómo ser madres cuando las meten en la jaula. A los hombres y a las mujeres nos pasa algo similar: vivimos en estado de cautividad, confinados en ambientes artificiales, atrapados por normas culturales y alejados de nuestros instintos y nuestros imperativos biológicos.

Nuestra preocupación por la conciliación de la vida familiar y laboral fuerza a los gobiernos a la creación de más plazas de guarderías con las que nos quieren vender la solución del problema. A esto se le suma el bulo del “tiempo de calidad” ¿De verdad su jefe aceptaría que usted trabajase dos horas “de calidad” en vez de ocho “de no calidad” por el mismo sueldo? Entonces, ¿por qué nos parece tan lógico cuando hablamos de nuestros hijos?

¿Y dónde situamos al padre en toda esta trama? Existe el mito de que tradicionalmente los hombres se han lavado las manos en cuanto a la puericultura más rústica. Pero nunca la figura del padre estuvo tan distante de su descendencia como en el tiempo presente. El alejamiento del padre es fruto de la revolución industrial. Los padres han trabajado toda la vida en casa o han velado por la protección de sus hijos. Su papel puede cambiar, como lo está haciendo ahora, pero el mito es obsoleto. Y como muestra un botón: el padre de mis hijos. Gracias, Albert, por los largos paseos sin rumbo.

Estar tan cerca de tus hijos es navegar a contracorriente, pero yo estoy convencida de una cosa: cuidar de nuestros hijos es cuidar de la sociedad del futuro.

Post publicado por mah.

Tiran más dos tetas que miles de biberones

Clicar encima para ampliar.

Imagen extraída de lactabia, blog de visita obligada en relación a la lactancia materna, colecho etcétera.

Nicolas Canteloup: Triomfant!

Hi havia una vegada un individu collonut perquè últimament, cada matí, quan em desperto tinc tres reflexes instintius.

El primer: fer-li una estimada a la meva dona (crec que aquest sempre l’he tingut). El segon: precipitar-me a la minúscula habitació gelada del costat per enxampar dos bolquers. I, el tercer: examinar el meu tràfic de descàrregues gràcies al meu programa d’intercanvi lliure i multiplataforma que rep el nom de mula. A Catalunya tenen els burros i a internet; les mules. És tot molt savi i a més a més funciona perfectament. Quan un arxiu es completa, s’il·lumina la barra de progrés amb el color verd clar com l’herba tendra i llavors això em provoca generalment una expressió de gran alegria al meu rostre com un nen petit davant dels regals de Nadal.

L’altre dia vaig saltar d’exultació quan vaig descobrir que per fi s’havia descarregat el fitxer amb el nom de: “Nicolas.Canteloup.2eme.couche.” Primer de tot vaig verificar que el contingut d’aquest arxiu correspongués amb l’esperadíssim espectacle d’humor de l’imitador francès i no pas a una d’aquestes obres artístiques impúdiques.


Així doncs vam esmorzar tots quatre amb la capsa gegant de cereals de 500 grams sobre la taula i el portàtil amb el volum a tot drap.

La funció de l’humorista que es va exhibir ni més ni menys que a la prestigiosa sala parisina de l’Olympia ens va captivar des del primer minut fent l’artista una parodia de l’exitós cantant francès de la primera volada: Christophe Willem, amb la cançó “Double Je”.

Tenia molta curiositat de descobrir aquest imitador perquè amb general m’agraden aquests artistes francesos que parodien els gests i les paraules de les persones cèlebres (sisplau aneu-hi i vegeu: Christophe Alévêque).

Les poques vegades que he vist aquest tio a la tele al final d’un programa carca de diumenge a la tarda animat per l’inoxidable Michel Drucker m’ha agradat força.

L’espectacle que vam visionar es titula “Nicolas Canteloup, 2ème Couche” i correspon a una gravació de finals d’abril del 2008 a l’Olympia. No m’ha decebut gens, al contrari, és genial, l’heu de veure…

Aquest noi del cap pelat és una bèstia de l’escenari i fa passar pel tub els homes polítics, els cantants, els esportistes i els animadors/presentadors de televisió. Les imitacions d’en N. Sarkozy i de la S. Royal són particularment divertides. No està de més recordar que el Nicolas Canteloup va ser recompensat el millor imitador francès per l’Académie française, el mes de novembre de l’any 2008.

Vinga, mula meva, baixam un altre espectacle d’aquest ferotge, brutal i fenomenal artista: “Canteloup, joue les prolongations.” au Palais des Glaces, lloc conegut com el temple de l’humor també a París.

I tot això és tan veritat com que les meves vacances s’han acabat.

La llei del més ruc (I)


No sóc la mare perfecta i segur que vostè tampoc ho és.

És extraordinari, tan petits i que t’ensenyin tantes coses.

Els rols s’intercanvien constantment.

Qui és el preceptor i que és l’aprenent?

Qui dóna, qui rep?

Qui és el clown, els meus fills o jo?

És tan excepcional, no vull que s’acabi mai!

Tinc la sensació, però, que la nostra societat actual fa que anem tots a tal velocitat que semblem gallines sense caps.

I el que fa més por de tot és que si per sort o per desgràcia no entres en aquesta al·lorítmia social això pot provocar l’aparició d’un dolor agut.

Recordem el principi núm. 6 dels Drets Universals de l’Infant:

“El niño, para el pleno y armonioso desarrollo de su personalidad, necesita amor y comprensión. Siempre que sea posible, deberá crecer al amparo y bajo la responsabilidad de sus padres y, en todo caso, en un ambiente de afecto y de seguridad moral y material; salvo circunstancias excepcionales, no deberá separar-se al niño de corta edad de su madre.”

Estem col·leccionant experiències de la vida de cada dia i fins i tot en l’àmbit familiar que fan que sense haver demanat res a ningú et cataloguen els teus fills (14 mesos). En el cas de bessons, suposo que el fenomen s’accentua; és la patètica reacció de qui és el bo i qui és el dolent. Ho estan començant a descobrir tot. Caminen tots dos des de l’onzè mes i actualment el sentit de la curiositat ateny el seu paroxisme. Són tan petits que aquest any per exemple això dels reis etc. ha passat totalment desapercebut.

Ens rebenta que aquests nens tan petits i tan innocents, que tenen unes ganes gegants d’aprendre, siguin percebuts en algunes ocasions com maleïts nens diabòlics i perillosos. L’acció que se suposava que no s’esperava que es produís fou la de sostreure delicadament i reiteradament unes petites boles vermelles de vidre que penjaven de l’arbre de Nadal. Potser hauria sigut més lògic que els amfitrions haguessin tingut la delicadesa d’evitar aquest innocu episodi retirant l’arbre? Després de quasi dues hores durant les quals aquests nens es van portar d’una manera exemplar jugant tranquil·lament amb unes joguines, no hi va haver, en canvi, cap adult suficientment madur per felicitar-los quan vam marxar.

Qui se suposa que ha assolit un grau d’estabilitat adequat?

Respecter autrui, est-ce s’interdire de le juger?


Per l’ass i la mah, conjuntament…

Vi: suc de raïms fermentats (4)

En aquesta època de l’any es multipliquen els sopars de nadal d’empresa. Fins i tot, amb poc temps algunes persones assisteixen a varis sopars d’aquestes característiques: de l’empresa actual i fins i tot d’aquelles on han estat treballant anteriorment etc. Suposo que els motius pels quals la gent s’apunta en aquestes trobades són varis, variants i no pretenc pas posar-me allà on no em demanen. Però, l’excitant amic invisible i la possibilitat de veure en el sopar l’ocasió perfecta per practicar l’esport nacional per amb la col·lega de treball d’uns quaranta anys, mare i, que està travessant la seva primera seriosa crisis matrimonial fan que més d’un o una s’hi apunti gratament. La meva experiència en aquests sopars és nul·la fins ahir mateix: dissabte dia 19 de desembre del 2009.

Ahir doncs per primera vegada de la meva vida vaig anar a un esdeveniment d’aquests. Va ser concretament un dinar. En el cas present, l’empresa en qüestió va ser la meva família. Per la llei qualificada del matrimoni, la família, el matrimoni és una institució fonamental de la nostra societat. I pels economistes, la família constitueix la primera empresa per excel·lència. Així doncs, la meva muller i jo vam anar a dinar tots dos i, per primera vegada, sense els nens a un restaurant que fa molt poc que han reformat i que es troba situat en un hotel luxós de la capital andorrana.

Quan li vam dir al “maître”, a l’Alberto (un gran professional molt experimentat amb vins), que teníem una preferència pels Ribera del Duero llavors ens va proposar, per aquesta ocasió tan especial, una ampolla de vi anomenada finca Villacreces del 2005. La va obrir, el vam degustar i ens va agradar tant que és la raó per la qual publico aquest post. L’Alberto ens va explicar que el vi d’aquesta ampolla era molt semblant a un Vega-Sicilia, com bé sabeu indubtablement un vi únic, mític, gran clàssic espanyol, sinònim de prestigi, reconegut a nivell mundial i també inaccessible. Es veu que les vinyes de la finca Villacreces es toquen amb les altres i és per això que produeixen un vi d’una equivalent sumptuosa qualitat però a un preu més raonable. En definitiva, si us agrada el Ribera del Duero i, després de la meva experiència, us recomano per un dia especial que obriu una ampolla de vi quines dades us facilito a continuació.

Dubto molt que d’aquí a finals d’any publiqui un altre post. Aprofito doncs per desitjar-vos unes bones festes nadalenques i un feliç any nou!


VIÑEDOS: 60 Hectáreas en Quintanilla de Onésimo (Valladolid) caracterizadas por sus suelos arenosos, con arcilla y cuarzo.

VARIEDADES: 95% Tinto fino (Tempranillo), 5% Cabernet Sauvignon.

ELABORACIÓN: Fermentación maloláctica en roble francés

ENVIEJECIMIENTO: 16 meses en barrica

FECHA DE EMBOTELLADO: Julio de 2007

PRODUCCIÓN: 93.982 botellas de 0,75 l, 900 mágnum y 11.352 bot de 3/8

GRADO ALCOHÓLICO: 14,5%; ACIDEZ TOTAL: 5,6; P.H. 3,51

NOTAS DE CATA: De un manchado púrpura, tiene un expresivo aroma de mocha/espresso, grafitos, tostados, arándanos silvestres y licor de mora. Todo seguido de un cuerpo entero, lleno de sabor, y capas de frutas muy marcadas y elegantes, balance impecable, y largo y puro final en boca.

Nova Tunes

A l’ocasió del primer aniversari dels meus fills bessons, tots tres plegats vam decidir regalar a la mare quelcom que no pogués sospitar. Un ordenador portàtil per exemple. Vaig comprar aquell que em va semblar més innovador, de disseny més fi, d’alumini, lleuger i espectacular. A més tenia ganes d’explorar el sistema operatiu creat per la multinacional californiana, l’ordenador poma, Mac OS. Aviat farà dos mesos que ens en servim i en podem concloure un estat general de plena satisfacció.

Un portàtil d’aquestes característiques i les contínues mostres de generositat d’uns veïns que fan cas omís de les campanyes de sensibilització per protegir les xarxes Wi-Fi efectuades per Andorra Telecom fan que amb poc temps ens hem posat al dia de moltes coses. Aprofito per subratllar que segur que la fibra òptica és una tecnologia molt avançada però els preus fixats són exorbitants, una bona ensarronada.

Necessitava evolucionar i actualitzar el meu concepte de la música i després de posar a prova durant un temps els meus timpans, he de confessar que resulta molt gratificant i eficaç escoltar els Nova Tunes. Nova Tunes són un conjunt de compilacions orientada cap a la música electrònica, Trip-hop i world music. Nova Tunes reagrupa tot allò que s’escolta a una radio anomenada Radio Nova que també recomano efusivament i que podeu escoltar per internet accedint simplement clicant sobre el logo que segueix.

Aquesta pàgina web fa molta gràcia pel seu disseny i pel cosmopolitisme del seu contingut. Notícies, concerts, comentaris, opinions i actualitat etc. En definitiva és una radio descobridora de nous talents i d’estils musicals.

Sapigueu que existeixen un total de vint (20) volums que comença amb el primer l’any 2000.

El darrer volum s’intitula Nova Tunes 2.0 (2009) i hi trobareu això:

1. Sara Schiralli – Paranoid

2. Pupajim – TV Addict

3. The Bacao Rhythm & Steel Band – P.I.M.P.

4. Naomi Shelton & The Gospel Queens – What Have You Done

5. BlackJoy – DJomani (Daniels Edit)

6. Natty – Bedroom Eyes (Roots Manuva Remix)

7. Eels – That Look You Give That Guy

8. Quantic and His Combo Bárbaro – Un Canto A Mi Tierra

9. Bibio – Jealous Of Roses

10. Alexis HK – Les Affranchis

11. General Electriks – Gathering All The Lost Loves

12. Little Joy – Unattainable

13. Staff Benda Bilili – Moziki

14. Dajla Feat Dr Madd Vibe – Consequences

15. Menahan Street Band – Going The Distance

16. The Sophia Lorenians – Locomotion

17. Speech Debelle – Buddy Love

18. Mulatu Astatke / The Heliocentrics – Cha Cha

Espero que us agradi!

15 de novembre: Sant Albert

Post publicat per mah

Feliç dia de Sant Albert!

El papa és un senyor molt seriós que sempre va de vestit i de vegades es penja un tros de tela al coll que a nosaltres en agrada molt estirar-li.

El papa és aquell home que fa dies que dorm a terra (a la japonesa) perquè nosaltres puguem estar a prop de la mama durant la nit.

El papa és aquell somnàmbul capaç de trobar-nos entre els llençols, agafar-nos en braços, guardar l’equilibri al sortir del llit, tot això a les fosques i sense molestar a la mama.

El papa és aquell pallasso que cada matí ens fa riure tant mentre ens dóna l’esmorzar.

El papa és un cantant molt bo. La nostra cançó preferida és una que diu: Muqui muqui muqui maaaa…” (amb totes les seves variants, és clar!)

El papa mai s’emprenya encara que:

  • Esquitxem quan ens banya.
  • No ens deixem posar el pijama.
  • Li embrutem les ulleres.
  • Ens mengem la terra de la planta.
  • Toquem la tele.
  • Juguem amb l’aspiradora.
  • Pugem al vídeo.
  • Remenem els cables.
  • Li treguem els mitjons del calaix de la seva tauleta de nit.
  • Ens fem caca dos segons després d’estrenar el bolquer.

El papa és aquell coet que a l’hora pot estar al despatx, portant aigua, bolquers, llet, comprant el pa, recollint el peix i de pas portant unes patates de les bones perquè la mama les pugui cuinar per nosaltres.

El papa és aquell xef capaç de preparar un dinar boníssim per la mama amb dos tonteries que quedaven a la nevera.

(Pappardelle a la Toscana)

El papa és un home molt generòs. Sempre comparteix amb nosaltres la seva xocolata (la bona) i els seus iogurts (encara que ell es quedi sense).

El papa és aquell campió d’atletisme capaç d’accelerar de 0 a 100 en dècimes de segon per tal de salvar-nos d’una mala caiguda. Oiteu quins sistemes de seguretat!


El papa és aquell home que fa malabarismes amb la seva agenda per poder tornar a casa ràpid i jugar amb nosaltres.

El papa és un forçut capaç d’agafar-nos amb un braç mentre amb l’altre fa entrar el cotxet a l’ascensor, aguanta la porta perquè hi entri la mama i ens vigila perquè no ens embrutem les mans jugant amb les rodes.

El papa és aquell senyor que sempre porta al seu bolso:

  • Un paquet de mocadors.
  • Una bossa de plàstic.
  • Uns bolquers d’emergència.
  • Uns bastonets de pa.
  • I una mica de gall d’indi per si mai tenim gana pel camí.

El papa és el millor pare del món.

El veieu?

És aquell, el més guapo, el que somriu!

Felicitats papa!

Martí i Sergi, 13 mesos

Ethical code

121d7400És normal, sempre es tenen dubtes sobre el creixement dels nostres fills i el seu benestar. És per això que a nosaltres ens agrada consultar aquí, allà per arribar a la millor conclusió. Pensem que el més important de tot, però, és escoltar el bebè. Tenir una mica de sentit comú i molta paciència.

L’altre dia, consultant internet, vam llegir una denúncia en forma de declaració que no ens va deixar indiferents.

En relació amb això, tot i no ésser l’estil d’aquest bloc, ens permetrem publicar la integralitat de dita declaració sobre el tema tan controversat (això sembla), avui, la relació afectiva dels pares amb el seus bebès.

No sabem ben bé qui hi ha darrera de tot això ni quins són els objectius perseguits ni quan fa que dura l’embolic. Tant se val!

Aquest document fa reflexionar sobre els elements fonamentals de la nostra més contemporània consciència col·lectiva sobre la manera de sentir i d’actuar amb els nostres infants més petits.

Vet aquí la declaració. Vinga, s’obra el debat!

“Declaración sobre el llanto de los bebés

Hombres y mujeres, científicas y profesionales que trabajamos en distintos campos de la vida y del conocimiento, madres y padres preocupados por el mundo en el que nuestros hijos e hijas van a crecer, hemos creído necesario hacer la siguiente declaración:

Es cierto que es frecuente que los bebés de nuestra sociedad Occidental lloren, pero no es cierto que sea normal. Los bebés lloran siempre por algo que les produce malestar: sueño, miedo, hambre o, lo más frecuente y que suele ser causa de los anteriores, la falta del contacto físico con su madre u otras personas del entorno afectivo.

El llanto es el único mecanismo que los bebés tienen para hacernos llegar su sensación de malestar, sea cual sea la razón del mismo; en sus expectativas, en su continuum filogenético no está previsto que ese llanto no sea atendido, pues no tienen otro medio de avisar sobre el malestar que sienten ni pueden por sí mismos tomar las medidas para solventarlo.

El cuerpo del bebé recién nacido está diseñado para tener en el regazo materno todo cuanto necesita, para sobrevivir y para sentirse bien: alimento, calor, apego. Por esta razón, no tiene noción de la espera, ya que estando en el lugar que le corresponde, tiene a su alcance todo cuanto necesita. El bebé criado en el cuerpo a cuerpo con la madre desconoce la sensación de necesidad, de hambre, de frío, de soledad, y no llora nunca. Como dice la norteamericana Jean Liedloff, en su obra “El Concepto del Continuum”, el lugar del bebé no es la cuna ni la sillita ni el cochecito, sino el regazo humano. Esto es cierto durante el primer año de vida y los dos primeros meses de forma casi exclusiva (de ahí la antigua famosacuarentena de las recién paridas). Más tarde, los regazos de otros cuerpos del entorno pueden ser sustitutivos durante algún rato. El propio desarrollo del bebé indica el fin del periodo simbiótico: cuando se termina la osificación y el bebé empieza a andar. Entonces, empieza poco a poco a hacerse autónomo y a deshacerse el estado simbiótico.

La verdad es obvia, sencilla y evidente.

El bebé lactante toma la leche idónea para su sistema digestivo y además puede regular su composición con la duración de las tetadas, con lo cual el bebé criado en el regazo de la madre no suele tener problemas digestivos.

Cuando la criatura llora y no se le atiende, llora con más y más desesperación porque está sufriendo. Hay psicólogos que aseguran que cuando se deja sin atender el llanto de un bebé más de tres minutos, algo profundo se quiebra en la integridad de la criatura, así como la confianza en su entorno.

Los padres, que hemos sido educado en la creencia de que es normal que los niños lloren y de que hay que dejarles llorar para que se acostumbren y que, por ello, estamos especialmente insensibilizados para que su llanto no nos afecte, a veces no somos capaces de tolerarlo. Como es natural si estamos un poco cerca de ellos, sentimos su sufrimiento y lo sentimos como un sufrimiento propio. Se nos revuelven las entrañas y no podemos consentir su dolor. No estamos del todo deshumanizados. Por eso, los métodos conductistas proponen ir poco a poco, para cada día aguantar un poquito más ese sufrimiento mutuo. Esto tiene un nombre común, que es la administración de la tortura, pues es una verdadera tortura la que infligimos a los bebés, y a nosotros mismos, por mucho que se disfrace de norma pedagógica o pediátrica.

Varios científicos estadounidenses y canadiense (biólogos, neurólogos, psiquiatras, etc.), en la década de los noventa, realizaron diferentes investigaciones de gran importancia en relación a la etapa primal de la vida humana. Demostraron que el roce piel con piel, cuerpo a cuerpo, del bebé con su madre y demás allegados produce unos moduladores químicos necesarios para la formación de las neuronas y del sistema inmunológico. En definitiva, que la carencia de afecto corporal trastorna el desarrollo normal de las criaturas humanas. Por eso los bebés, cuando se les deja dormir solos en sus cunas, lloran reclamando lo que su naturaleza sabe que les pertenece.

En Occidente se ha creado en los últimos 50 años una cultura y unos hábitos, impulsados por las multinacionales del sector, que elimina este cuerpo a cuerpo de la madre con la criatura y deshumaniza la crianza. Al sustituir la piel por el plástico y la leche humana por la leche artificial, se separa más y más a la criatura de su madre. Incluso se han fabricado intercomunicadores para escuchar al bebé desde habitaciones alejadas de la suya. El desarrollo industrial y tecnológico no se ha puesto al servicio de las pequeñas criaturas humanas, llegando la robotización de las funciones maternas a extremos insospechados.

Simultáneamente a esta cultura de la crianza de los bebés, la maternidad de las mujeres se medicaliza cada vez más; lo que tendría que ser una etapa gozosa de nuestra vida sexual, se convierte en una penosa enfermedad. Entregadas a los protocolos médicos, las mujeres adormecemos la sensibilidad y el contacto con nuestros cuerpos, y nos perdemos una parte de nuestra sexualidad: el placer de la gestación, del parto y de la exterogestación, lactancia incluida. Paralelamente las mujeres hemos accedido a un mundo laboral y profesional masculino, hecho por los hombres y para los hombres, y que por tanto excluye la maternidad; por eso la maternidad en la sociedad industrializada ha quedado encerrada en el ámbito privado y doméstico. Sin embargo, durante milenios la mujer ha realizado sus tareas y sus actividades con sus criaturas colgadas de sus cuerpos, como todavía sucede en las sociedades no occidentalizadas. La imagen de la mujer con su criatura tiene que volver a los escenarios públicos, laborales y profesionales, so pena de destruir el futuro del desarrollo humano.

A corto plazo parece que el modelo de crianza robotizado no es dañino, que no pasa nada, que las criaturas sobreviven; pero científicos como Michel Odent (1999 y www.primal-health.org), apoyándose en diversos estudios epidemiológicos, han demostrado una relación directa entre diferentes aspectos de esta robotización y las enfermedades que sobrevienen en la edad adulta. Por otro lado, la violencia creciente en todos los ámbitos tanto públicos como privados, como han demostrado los estudios de la psicóloga suizo-alemana Alice Miller (1980) y del neurofisiólogo estadounidense James W. Prescott (1975), por citar sólo dos nombres, también procede del maltrato y de la falta de placer corporal en la primera etapa de la vida humana. También hay estudios que demuestran la correlación entre la adicción a las drogas y los trastornos mentales, con agresiones y abandonos sufridos en la etapa primal. Por eso, los bebés lloran cuando les falta lo que se les quita; ellos saben lo que necesitan, lo que les correspondería en ese momento de sus vidas.

Deberíamos sentir un profundo respeto y reconocimiento hacia el llanto de los bebés, y pensar humildemente que no lloran porque sí, o mucho menos, porque son malos. Ellas y ellos nos enseñan lo que estamos haciendo mal.

También deberíamos reconocer lo que sentimos en nuestras entrañas cuando un bebé llora; porque pueden confundir la mente, pero es más difícil confundir la percepción visceral. El sitio del bebé es nuestro regazo; en esta cuestión, el bebé y nuestras entrañas están de acuerdo, y ambos tienen sus razones.

No es cierto que el colecho (la práctica de que los bebés duerman con sus padres) sea un factor de riesgo para el fenómeno conocido como muerte súbita. Según The Foundation for the Study of Infant Deaths, la mayoría de los fallecimientos por muerte súbita se producen en la cuna. Estadísticamente, por lo tanto, es más seguro para el bebé dormir en la cama con sus padres que dormir solo (Angel Alvarez www.primal.es).

Por todo lo que hemos expuesto, queremos expresar nuestra gran preocupación ante la difusión del método propuesto por el neurólogo E. Estivill en su libro “Duérmete Niño”(basado a su vez en el método Ferber divulgado en Estados Unidos), para fomentar y ejercitar la tolerancia de los padres al llanto de sus bebés. Se trata de un conductismo especialmente radical y nocivo teniendo en cuenta que el bebé está aún en una etapa de formación. No es un método para tratar los trastornos del sueño, como a veces se presenta, sino para someter la vida humana en su más temprana edad. Las gravísimas consecuencias de este método, han empezado ya a ponerse de manifiesto.

Necesitamos una cultura y una ciencia para una crianza acorde con nuestra naturaleza humana, porque no somos robots, sino seres humanos que sentimos y nos estremecemos cuando nos falta el cuerpo a cuerpo con nuestros mayores. Para contribuir a ello, para que tu hijo o tu hija deje de sufrir YA, y si te sientes mal cuando escuchas llorar a tu bebé, hazte caso; cógele en brazos para sentirle y sentir lo que está pidiendo. Posiblemente sólo sea eso lo que quiere y necesita, el contacto con tu cuerpo. No se lo niegues.

Cuando un recién nacido aprende en una sala de nido que es inútil gritar… está sufriendo su primera experiencia de sumisión. (Michel Odent)

Para más información, te recomendamos los siguientes libros:

  • Nuestros hijos y nosotros, M.F. Small, Ed. VergaraVitae (Buenos Aires)
  • Bésame mucho, Carlos González, Ed. Temas de Hoy
  • El Concepto del continuum (En busca del bienestar perdido), Jean Liedloff, Ed. Obstare
  • El bebé es un mamífero, Michel Odent, Ed. Mandala”

(Autor: Plataforma del sueño infantil)