El xarlatà visionari. Vida i elucubracions de Tomasz Kotowski (Part 5)

Carta de Tomasz Kotowski a jax

Warszawa 1956

Benvolgut farsant,

Després de lectura i relectura dels seus intents de narració sobre la meva vida i obra, m’he decidit a respondre a tan important sac de mentides i barbaritats.

Durant molts anys he estat treballant en el camp de la investigació astronòmica, així com en el de la física i més concretament la química. He dedicat la meva vida a la recerca i l’ensenyament, he treballat amb noms il•lustres i en universitats prestigioses. La biografia que ha estat fent sobre la meva persona és inadmissible, i quan dic biografia poso els dits índex i major de cada mà de cada costat de la paraula, fent un signe de “v” i plegant i desplegant els dits dos cops, il•lustrant un “entre cometes” o un “orelles de conill”. La meva carrera sencera ha estat posada en dubte per culpa de la publicació d’aquests episodis pseudobiogràfics, i quan dic pseudobiogràfics ho faig amb la mà plana fent un moviment diagonal des del cel fins al meu pit indicant que ho poso en itàlica perquè m’acabo d’inventar aquesta paraula.

La primera impressió que té el lector quan llegeix aquests episodis és que va improvisant de manera escandalosa, sense estructura ni ordre, inventant capítols i afegint absurdes anècdotes, no només falses, però també reveladores d’una imaginació cansada. No sap el que es diu ni sap què dir, pensarà la gent, i això, el fet que el lector no valori el seu treball “me sua soberanament sa polla”, i quan dic això ho faig fent un moviment de dalt a baix amb el puny semitancat simulant un penis subjecte entre els meus dits i amb gestos bruscs de l’altra ma il·lustrant esquitxos contra el terra d’una ma molla de suor.

El que realment em dol, no és la seva constant falta de rumb, ni el desordre general de la història, ni la pretensió d’explicar un relat inèdit, pretensió que hauria d’haver valorat abans de començar i no un cop ha escrit quatre capítols i no sap com continuar. El que em fa bullir la sang és la total ficció del relat. No ha dit una sola veritat sobre la meva vida, tot és mentida, tot. Ni tan sols les fotos són autèntiques. I les dates són triades a l’atzar, i molt mal triades per cert.

És per això, benvolgut farsant, que he decidit escriure aquí per deixar clar a tothom que no sóc el boig que pretén en aquest rídicul conte, que no he observat mai cap cometa, que no he conegut mai al Sr. Planck, que aniré tan lluny com faci falta per desmentir totes aquestes calúmnies sobre el meu estat mental, que no descansaré fins que no aconsegueixi reparació, que no pararé fins que es disculpi públicament i retiri tota obra calumniosa escrita sobre la meva persona.

Si, per fi, s’adona del mal que ens està fent, a mi i a la veritat, i decideix disculpar-se i corregir els seus errors, estaré encantat d’explicar-li en detall la totalitat dels meus treballs científics. Estic disposat a tenir un gest de bona voluntat si es retracta ràpidament, i quan dic bona voluntat ho faig executant una complexa gestual que no sabria explicar però que acaba donant a entendre a l’interlocutor que porto un sombrero mexicano i unes sandàlies de pell de cabra.

Espero la seva resposta, i espero que arribi abans que comenci les accions judicials contra la seva persona.

Atentament,

Tomasz Kotowski

Viure en el fang

La justícia s’eleva ella sola com un castell reclòs damunt de la societat que ha de jutjar. Ho fa malament perquè els castells es construïen només a l’edat mitjana. Vam deixar enrere l’estat feudal i persistim homo sapiens sapiens? Afirmo ultra això que la sort o la dissort d’haver d’ésser jutjat un dia és tan dèbil que tinc rarament l’atracció de necessitar educar-los com a ciutadans. Deixeu els nens divertir-se entre ells! Però, avui encara juguen als patis de les escoles aux gendarmes et aux voleurs? Reivindico el folklore enigmàtic i el divertiment germinatiu…

La paranoia és evident. Només cal referir-se al bombardeig mediàtic de merda que els mitjans de comunicació han divulgat aquests dies sobre el col·lapse dels tribunals espanyols, fent una menció molt especial als catalans que encapçalen el rànquing dels més dolents. Això no és una notícia sensata perquè tots sabem quines són les dificultats de la justícia actualment i tots treballen amb les mateixes obstruccions. És la puta mania que tenen d’afrontar sempre els uns contra els altres. El Barça i el Madrid. Mai havia tingut, com ara, la sensació que els nostres veïns estaven tan envaït d’una mena de complexe d’inferioritat produït segurament pel recent passat franquista.

Recordo revoltat els dos debats televisius que enfrontaven els caps de llista dels dos principals partits democràtics espanyols. Vaig veure com un formiguer de periodistes fotien profusament la pilota a aquells dos senyors molt respectables i, malauradament el debat va ser estèril i patètic. Amb aquestes actituds no veig com es poden solucionar o millorar els problemes quotidians de la gent, com una urgent pràctica raonable de la justícia. El dia 14 d’abril del 2005 va venir un senyor que era el President del Consell General de l’Advocacia Espanyola a fer una conferència i va dir que els temes relacionats amb la justícia no donaven ni treien vots. L’administració de la justícia pateix arreu una patologia violent però superable a condició de fer una veritable i valenta política.

Apostasia II

Les coses no van especialment bé. Des del darrer post sobre aquest tema, ja fa dies, tinc tres novetats:

1. He estat enviant mails al registre civil, i han passat de mi com de la merda. He anat insistint però ningú em contesta, he arribat a dubtar del bon funcionament del formulari de contacte de la web del registre civil.

2. Com ningú m’ha contestat he anat per la via de l’amiguisme, i he demanat a un amic que coneix “gent” si coneixia algú al registre civil. Efectivament és amic d’una persona que té un càrrec en aquest òrgan administratiu que no respon els mails. No diré el seu nom, però la persona en qüestió li ha donat la següent informació:
Les dades registrals en possessió de l’església s’estan traspassant al registre civil. S’està fent parròquia per parròquia, i ara mateix estan fent Andorra la Vella. Això em va de puta mare perquè jo sóc d’Andorra la Vella. Però no faran cap excepció per mi ni per ningú. És a dir que les meves dades no estaran inscrites al registre fins que no acabin Andorra la Vella, i això encara durarà un any aproximadament. Recordem que el Registre Civil va ser creat al 1997 i que Andorra no té molts habitants. Jo em pensava que recollir i arxivar dades, amb mitjans informàtics, no hauria de durar 11 anys per un país de petites proporcions, però sembla ser que sí, que representa molta feina i no poden anar més ràpid.
Deixeu-me explicar en aquest punt una petita anècdota. Un dia vaig haver d’anar al Registre Civil per un motiu diferent a tot això, per signar un document que certificava que un amic meu de tota la vida era solter, es casava i necessitava un testimoni. Vaig entrar en aquella sala, no hi havia ningú excepte el personal que hi treballava. Quatre persones darrera el mostrador mantenien una conversa/tertúlia sobre temes personals. Al cap de cinc minuts una de les persones, aparentment molesta que escoltés la seva conversa personal es va dignar a atendre’m mentre les altres tres van continuar la conversa, el tràmit va durar uns deu minuts en total i la tertúlia encara durava quan vaig marxar. Però estan massa desbordats de feina per transferir quatre dades en 11 anys.

3. Desil•lusionat un cop més per la incompetència de l’administració he enviat un mail a la rectoria d’Andorra la Vella demanat que he de fer per que em deixin lliure. M’han contestat avui mateix. Fins i tot l’església és més eficaç responent e-mails que el registre civil. El rector m’ha contestat que ho he de demanar al Bisbat. Ara hauré de buscar que és exactament el bisbat i escriure’ls.

Cada cop veig més clar que no me’n sortiré…

Manu Katché – One Shot Not

Això va dirigit a tu!

Perquè ens agraden els concerts en directe.

Perquè ens agrada la improvisació, el superb univers de l’originalitat i de la raresa, en resum, tota aquesta prodigiosa mescladissa a l’entorn de la música talentosa i heterogènia i, a més a més sense moure’t d’un centímetre del còmode sofà de casa!

Tenim un rendez-vous ineludible cada darrer dissabte del mes, vers les 22:30 hores, al canal de televisió ARTE. El programa està presentat per l’immens bateria que és el Manu Katché i per la simpatiquíssima Alice Tumler.

El mes passat vam tenir el gust de veure actuar una o vàries vegades, improvisant els uns amb els altres, gent com Manu Chao, Geoffrey Oryema, Supergrass, Duffy i Micky Green. La gràcia d’aquest programa és veure l’ambient dels camerinos, les converses entre els artistes, els assajos, la complicitat en aquest art, la barreja de generacions i dels estils musicals, el multiculturalisme, el bon rotllo de la música en directe… una hora i mitja de satisfacció! Tot això em recorda una mica, fa uns anys, aquell programa tan bo que presentava Ray Cokes!

Ei, què demà és l’últim dissabte del mes!

Enculant mosques

Hi ha moltes coses que m’irriten tot i ser insignificants, cada dia n’hi ha més. No sé si sóc jo que estic carregat d’hòsties, o és la resta del món que se’n fot de tot. Per exemple hi ha tics en la forma de cantar d’algunes persones que em posen de molt mala llet, i parlo de persones que es dediquen a això, no d’amateurs que canten malament. En concret en són tres, de tics, almenys tres són els que ara tinc en ment:

El vibrato. És aquella vibració per alteració de la freqüència, del volum o del timbre de la nota cantada. Per a que tothom entengui el que vull dir, és allò que fa sempre el Joan Manuel Serrat. No ho suporto, queda tan malament com bé pretén quedar.

El xiuxiueig. Això no sempre fa ràbia però en alguns casos es per tallar-se les venes. Un exemple concret, la cançó del James Blunt que sóna per la ràdio, bé l’antiga perquè n’hi ha una de nova (qui el pararà?), aquella que diu “Simona you’re getting older…” i no sé que més. Us heu de fixar en un moment, més aviat cap al final de la cançó quan diu “and we sang” xiuxiuejant. Cada cop que sento això seria capaç de matar.

L’asincronia. Això és un altre efecte per semblar professional que no queda bé. L’especialista en això és el Senyor Bob Dylan els darrers anys. Quan era jove no ho feia, però des de que té una certa edat, no sé ben bé des de quan, abusa d’això de forma escandalosa. Quan diu per exemple “The guilty undertaker sighs, the lonesome organ grinder cries”, primeres paraules d’una gran cançó, en lloc de dir cada síl•laba en el moment que toca, definit pel ritme i la melodia, ho fa tot amb un retard programat, un decalatge constant que fa que la melodia perdi la seva forma itot sembli més parlat que cantat. Suposo que això ja és volgut per dissimular les dificultats d’entonar que ha adquirit amb l’edat. El resultat és, segons el meu punt de vista, patètic i inadmissible. De fet, tots el cantants populars que arriben a una certa edat ho fan, el Mark Knopfler i el Bruce Springsteen ho fan cada dia més. El Leonard Cohen almenys ni ho intenta, directament no entona i no dissimula i s’acompanya de dues noies que s’ocupen de cantar. Tampoc és un gran resultat però és més honest.

Per cert, el concert de Cap Roig del que vaig parlar fa uns posts té tota la pinta d’anul•lar-se… creuem els dits però cada dia hi confio menys. I segon per cert, el Bob Dylan actua a Encamp al juny. Estrany comportament d’anar als concerts de la gent que critico…

I per últim un extra/curiositat/concurs, una de les cançons que passen per la ràdio (i heu de saber que escolto ràdios comercials espanyoles de merda (no pas per voluntat pròpia (i tampoc és cada dia (però de tant en tant se sent los 40 i ràdio flashback al despatx)))) d’un grup anomenat “La 5a estación” es diu “Me muero”. (Espero no cagar-la de cançó…) Doncs en aquesta cançó hi ha un moment instrumental de 3 o 4 segons, cap al final de la cançó que és EXACTAMENT igual que la sintonia d’una famosa sèrie TV britànica. Algú sap de què parlo?

“Christophe Alévêque n’a de Saint que son nom…”

L’espera no ha estat senzilla. Menys encara quan feia des de Nadal que teníem guardades delicadament en un calaix les entrades per anar a veure l’únic, el més impertinent de tots, el Christophe Alévêque. “Debout!” és el nom del seu espectacle que va oferir el cap de setmana passat a la cèlebre sala de “La Halle aux Grains” de Tolosa a l’ocasió de la nova edició del “Le Printemps du Rire” durant la qual la ciutat rosa es posa sota els signes del riure i de l’humor.

La sala estava plena de gom a gom. I durant dues hores, el rei francès dels bufons ens va fer esclatar de riure, contínuament, amb un genial humor cruel i acerb. L’humorista estava acompanyat amb al seu magnífic “groupo”; acordió, corn de metall, guitara, bateria, rotllo pop/rock/indie i va cantar tres o quatre cançons. El cinisme i la ironia del Christophe Alévêque sobre els neguits de la vida quotidiana com els beneficis de l’esport, la vida familiar occidental, el consum, la desigualtat social, l’alcohol, el sexe, la misogínia etc. són singulars i tenen un meritós èxit. L’espectacle va fer-se ressò de l’actualitat més immediata i de la política politicienne francesa. En aquest aspecte va fer un retrat satírico-humorístic de N. Sarkozy amb l’irresistible sketch de “La Méthode Zebulon”. Boníssim! Una excel·lent i veritable teràpia del riure… Gràcies Marta!

El Christophe Alévêque actua amb el seu grup com a cantant (chanson pop), els dies 25 d’abril i 23 de maig al mític club parisí “Le Réservoir”. Si teniu ganes de passar-ho bé, no ho dubteu, acosteu-vos-hi!

Compendi de dret poc rigorós: el son, dos estats (II)

Son profund o paradoxal o REM (Rapid Eyes Movements)

La Constitució va entrar en vigor el dia de la seva publicació en el Butlletí Oficial del Principat d’Andorra o sigui exactament el 4 de maig del 1993. A comptar d’aquesta data no hem estalviat esforços per signar convenis internacionals, per aprovar tot tipus de lleis, per multiplicar i acumular decrets, ordres ministerials, reglaments, ordinacions, edictes i avisos, així com altres anuncis oficials i judicials etc. L’explosió de normes, de mètodes, d’ordres, de regles, de procediments, de principis, de criteris, de models, de cànons, de preceptes aplicables en aquest moment al Principat és impressionant i sense precedents. Aquest fet ha arribat a un punt en què em fa suposar que queda molt poca gent que encara subscrigui al butlletí oficial de paper. Per adonar-se’n de l’amplitud del fenomen només cal fer una ràpida ullada al butlletí. La impressió que dóna el nostre petit país que encara no ha arribat a la majoria d’edat en quant a Estat de Dret, és que està jugant amb foc. Per molts, d’això en diuen modernitat. A Catalunya s’estan esforçant de desplegar el famós Estatut i nosaltres anem vent en popa pel que fa al desenvolupament a tort i a dret de la Constitució. Per què tant? Per què estem, sempre, decisivament condemnats a aquesta forma banal del model de democràcia?

La inflació incontrolada del dret ha estat una constant a tots els països occidentals després de la segona guerra mundial. Molts d’aquests països s’han vist amb l’obligació, aquests darrers anys, d’iniciar els esperançadors processos de simplificació dels textos normatius així com d’adaptar-se a les fortes onades de despenalitzacions. A França va ser el cas, per exemple, amb el dret de la competència i amb el dret penal. La raó d’aquesta inflexió ha estat sens dubte la vivència d’un nivell d’insostenibilitat jurídica inacceptable i ofegadora. No hem d’oblidar que una regla de dret perquè sigui eficaç ha de ser necessària per no dir excepcional i, sobretot ha de ser compresa per tothom. I respecte d’això, és molt fàcil pensar que els complexos camins laberíntics que genera aquest sistema causen massa sovint fredor, incomprensió i bloqueig.

Davant d’aquests rebomboris jurídics (i polítics) en els quals estem tots sòlidament i solidàriament atrapats, em pregunto si encara queden espais intactes on regna l’Autèntica Llibertat? El dret és capaç de filtrar-se per tot arreu?

Quan dormo, també estic vinculat al compliment d’una llei? Quan estic dormint puc adquirir alguna cosa? Puc tenir drets? La controvèrsia és clàssica. Les doctrines modernes consideren que si el dret subjectiu (facultats reconegudes a un individu per acomplir un acte jurídic o bé d’exigir a algú una prestació) es tradueix pel poder de voler llavors mentre es dorm aquests drets quedarien dissolts puix que la voluntat queda totalment abolida. L’interès del dormilega és de dormir i no pas d’estar despert. Així mateix, cada nit, la personalitat jurídica quedaria penjada. El son col·loca provisionalment la humanitat a fora del dret?

Generalment, els juristes pensen que el son és una atenuació, un alentiment de la vida desperta (Contrahi autem animum Zeno, et quasi labi putat atque concidere, et id ipsum esse dormire, Ciceró). Gràcies a una traducció que tinc a mà, això vol dir que l’ànima no pot pas, en el son, entrar amb comunicació amb la divinitat! La voluntat s’afebleix, l’interès s’esmussa, la personalitat es posa en espera, però, virtualment tot subsisteix. La continuïtat de l’estat de dret no es trenca per les alternances. Amb dret, l’adormit és idènticament el mateix que el despert. En conseqüència, pel dret, la fortuna així com les càrregues poden aparèixer dormint i si les ha percebut despert llavors també se les emporta en el seu son (si són càrregues millor parlar de malson). L’homo es queda juridicus vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre… No hi ha manera! Tot està fet per impedir que fins i tot el son obri una porta on el dret podria evadir-se i nosaltres també.

Dit això, es recomana igualment per a una persona adulta dormir en mitjana set hores i mitja.

Periodisme: retrospectiva

Els matíns a TV3, 28 de març del 2008

08:00 “Bon dia Catalunya!”

*Esclata la guerra de l’aigua

PREGUNTA DEL DIA: Esteu d’acord que es multi per un ús excessiu de l’aigua?

*Fi de l’odissea (viatge Turquia)

*El polèmic pla de Bolonya

*Puyol jugarà, però no sap a quin camp

08:02 EL TEMPS

08:03 El TRÀNSIT

08:04 CONNEXIÓ EN DIRECTE: Problema a la línia 2 del metro

08:05 *Català de l’any

08:06 *Justícia en evidència, “Cas Mary Luz”, abús sexual

Els matins núm. 809

08:07 *15 dies més de coll (aigua)

08:09 *Crítiques des de l’entorn del govern (aigua)

08:10 *Les obres sense permís (aigua)

*Control del frau i malbaratament (aigua)

08:11 PREGUNTA DEL DIA: Esteu d’acord que es multi per un ús excessiu de l’aigua?

08:12 *Els passatgers encallats a Turquia ja són a casa

08:13 CONNEXIÓ EN DIRECTE: Protesta contra pla Bolonya

08:16 *Indignació popular pel “Cas Mari Luz”

*Lladres de coure, suposats mecànics

08:17 *Exconseller a judici

*Negociació finançament

08:19 *Sense entesa PSOE i PP

08:20 *Colòmbia dóna llum verda a l’intercanvi d’ostatges per presoners de les FARCS

08:21 *Lhasa, Tibet

*París i Londres, més a prop

08:22 *Curtmetratge contra l’Islam (Holanda)

*L’exportació de petroli en perill (Irak)

40 segons de publicitat

08:24 *Vaga d’autobusos, conflicte

ECONOMIA

*Amenaça de vaga indefinida

*A Spanair li surt un altre comprador

08:26 CONNEXIÓ EN DIRECTE: Borsa de Barcelona

08:28 *Sentència “Cas Gescartera”

*2 de cada 10 catalans són pobres

*UE pot embargar mozzarella de Nàpols

*Expansión Catalunya, 10 años

08:30 *Dues obres de Pirandello a la cartellera de Barcelona

ESPORTS

*Betis – FCB

*Pendents de Puyol

*Continua el serial (Ronaldinho)

*Moto GP

*Maradona, rally

*Homenatge als esportistes catalans

08:35 Anunci invitat a l’entrevista del dia: Conseller de mediambient i habitatge

08:36 EL TEMPS

08:38 EL TRÀNSIT

08:40 CONNEXIÓ EN DIRECTE: Línia 2 del metro: oberta

RESUM: Sequera

08:42 ENTREVISTA DEL DIA: Conseller de mediambient i habitatge

09:07 PREGUNTA DEL DIA: Esteu d’acord que es multi per un ús excessiu de l’aigua?

Notícies

“El programa que dirigeix i presenta Josep Cuní, amb la col·laboració de Lídia Heredia, començarà la tercera temporada sencera com a líder absolut a Catalunya de la franja matinal de les 08.00 a les 13.00 i de dilluns a divendres.”

www.tv3.cat/elsmatins

Compendi de dret poc rigorós: el son; dos estats (I)

Son lleuger

Una de les primeres locucions llatines que t’ensenyen a la facultat de dret és “ubi societas, ibi ius”. A partir d’aquí, em va agafar sobtadament una intensa calor que es va apoderar de tot el cos i es transformà en dues sensacions rivals. D’una banda, vaig pensar que l’havia cagat perquè allò del llatí em sonava a records llunyans del col·legi i, a més a més uns records no gaire excitants, justament en un moment en el què m’absorbien les primàries i atractives formes femenines de la companya quedant de perfil i asseguda a la fila del davant. Però de l’altra, si l’expectació per aquesta carrera depenia de la vivaç entonació del catedràtic llavors ens mereixíem tots plegats ficar-nos en aquesta apassionant peripècia universitària. La capacitat transcendental de l’orador que teníem davant era innegable com també ho és aquest intent sil·logístic per aclarir el meu pensament.

• Premissa major: Tots els ciutadans són subjectes de drets i obligacions.
• Premissa menor: Tots els sistemes de normes que fixen i tutelen una determinada organització de les relacions socials són reductius.
• Conclusió: Tots els ciutadans estem reduïts.

La peça fixa destinada a formar-nos com a juristes era la necessitat de creure com a cert allò que deien de que els estudis de dret eren dels més versàtils malgrat l’allau d’estudiants que ens precipitàvem a les finestretes per efectuar les inscripcions. D’això farà aviat quinze anys i les prediccions s’han complert. No ens vam equivocar! No solament hem trobat ràpidament una bona feina sinó també mai fins avui el nostre país havia produït tant dret. Hurra!

Focs artificials, xampany, felicitat! No n’estic tan segur…

Política internacional, envasos de llet i caixeres de supermercat.

Estava pensant en les constants tensions de la política internacional, notablement després de tot el ressò mediàtic (ressò aconseguit gràcies/malgrat la censura) de l’opressió Xinesa al Tibet, mentre estava comprant al supermercat del costat de casa. Més que un supermercat és una botiga d’alimentació, amb grandària de botiga però amb estètica de supermercat. Hi ha tres noies que hi treballen, la Fàtima, una rossa (no sé com es diu) i la nova dels ulls intensos i immensos (tampoc sé com es diu). Tot i que hi ha d’altres botigues per la zona vaig allà perquè em cauen bé. No té res a veure amb els ulls de la nova caixera.
Em vaig dirigir cap a la zona on s’apilen normalment paquets de llet i quina va ser la meva sorpresa quan no tenien la marca que acostumo a comprar. “Joder!” em vaig exclamar, “He de canviar de marca? No m’agraden els canvis.” De fet, sí que m’agraden els canvis, però no en la llet. Realment, i això és que volia explicar, no és un problema de marca, és un problema d’envàs, tinc moltes dificultats amb els envasos de llet en general. Quasi totes les marques venen en paquets de 6 litres. És una bona quantitat, però és el tetra-brik individual d’un litre el que no m’agrada. He provat diferents tipus d’envasos, concretament els següents:

Tetra-brik clàssic:
El clàssic tetra-brik, el més antic. Primer s’havia de tallar amb tisores un cantó de l’envàs, però després van fer el sistema d’estripar amb els dits. No s’estripa massa fàcilment i has d’aguantar fort el paquet, normalment cau una mica o molta llet quan aconsegueixes obrir-lo, o no s’acaba d’obrir bé perquè queda com un plàstic interior mal tallat que dificulta l’abocament de la llet. Quan es feia amb tisores molta gent tallava l’altre cantó del tetra-brik per que pogués entrar l’aire d’un costat mentre sortia la llet de l’altre. Això anava molt bé. El que tampoc m’agrada d’aquest sistema és que queda el paquet obert fins que t’acabes la llet.

Tetra-brik modern:
Aquest està força bé. És el de la base quadrada en lloc de rectangular, amb un abocador rodó de plàstic en la part superior amb tap de rosca. La forma el fa més còmode d’agafar i queda més compacte en el pack de 6. El problema és que quan serveixes la llet, l’obertura és tan petita que la circulació d’aire que entra mentre la llet surt crea molts esquitxos. Has d’anar molt lentament a servir. L’altre defecte és que algun cop l’abocador amb tap se m’ha quedat a les mans, està subjectat amb un adhesiu que no sembla molt eficient.

Ampolla de plàstic.
L’ampolla de llet és la millor solució. Té un tap en rosca, una obertura prou gran com per no esquitxar. A més és l’únic envàs amb el que pots beure “a morro” sense tirar-te un litre de llet a sobre. L’únic defecte que hi trobo és que un pack de 6 ampolles ocupa més lloc que el mateix de 6 bricks. L’ampolla és cilíndrica i això fa perdre espai.

Altres:
No sé quins formats existeixen a part dels que he dit. Ara mateix recordo que fa temps (no sé si encara es fa) es venia llet en bossa de plàstic! L’envàs menys pràctic de la història. Suposo que també deu haver-hi envasos de vidre, no ho sé.

La solució ideal seria una ampolla de base quadrada. No sé si existeix, però si existís jo en compraria, i tot aniria molt millor. Li hauré de demanar a la noia nova d’ulls intensos i immensos, així tindré una excusa per parlar amb ella… segur que faré menys el rídicul que parlant-li de política internacional.